PRIMERS AUXILIS

Publicat a Ens interesa

2019-2020. Andy Wang

Els primers auxilis són la primera ajuda que es presta a la persona ferida abans de ser assistida pel personal sanitari i ser traslladada a un centre assistencial. La societat cada cop és més conscient de la necessitat de saber actuar en casos d’emergència. Especialment en aquells on una vida humana pot estar en greu perill. Per aquest motiu, és necessari conèixer quin tipus d’actuacions cal seguir en aquests casos perquè ens permeti protegir la víctima abans de ser atesa per professionals d’emergències.

La seqüència d’actuacions davant una situació d’emergència que precisi la nostra intervenció serà seguint el que s’anomena PAS, que són les sigles de: Protegir, tant l’accidentat o malalt com un mateix o els altres; Avisar els serveis d’emergències; Socórrer l’accidentat o malalt.

Abans de dur a terme qualsevol acció, cal detectar possibles riscos que ens puguin posar en perill i afectar la persona que precisa la nostra ajuda. Truqueu al telèfon d’emergències 112. És un telèfon únic d’emergències d’ús en l’àmbit de tota la Unió Europea. Gratuït i per a qualsevol tipus d’emergències (policia, bombers, ambulàncies…).

Cal tranquil·litzar la víctima i comunicar-li que l’ajuda ja està en camí tot i que no respongui o us sembli que està inconscient. No desplaceu ni moveu les víctimes innecessàriament. Cal esperar l’arribada dels serveis de socors i evitar la pèrdua de calor corporal. Quan l’organisme humà rep una agressió s’activen els mecanismes d’autodefensa i per això disminueix la temperatura interna del cos, que es refreda ràpidament.

Hem de valorar l’estat de consciència del ferit preguntant-li en veu alt si està bé o fent-li pessics al dors de la mà o a la galta. Si ens respon contestant o movent-se l’hem de deixar en la posició que es troba. Si no respon, avisem els serveis d’assistència sanitària urgent.

Si no es pot valorar en la posició en què es troba, l’hem de posar amb compte en decúbit supí i obrir-li la via aèria amb la maniobra front-mentó: col·locar-li una mà al front, retirar cossos estranys de l’interior de la boca, posar la punta dels dits sota la barbeta per elevar-la i obrir-li la via aèria inclinant-li el cap enrere.

Seguidament, hem de valorar la respiració mantenint la via aèria oberta, mirar i escoltar si hi ha respiració normal durant uns 10 segons. Si respira normalment, deixem la víctima en la posició en què es troba i avisem els serveis.

Si no respira o fa intents dèbils de respirar, mentre esperem l’arribada dels serveis, iniciem el massatge cardíac extern o compressions toràciques. Localitzarem el punt de compressió de genolls al costat de la víctima, col·locarem la mà al centre del tòrax recolzant-la en el punt en què el palmell s’uneix al canell (taló de la mà). Col·locarem l’altra mà sobre la primera, entrellaçant els dits i aixecant-los de forma que no fem pressió sobre les costelles de la víctima. No hem de fer mai pressió sobre la part alta de l’abdomen ni sobre l’extrem final de l’estern. Amb els braços rectes comprimirem l’estern carregant-hi el pes del nostre cos i notant que fem baixar el nivell del tòrax uns 4-5 cm. Anirem fent compressions i descompressions a un ritme de 100 cops per minut seguint la melodia de “La Macarena”.

Combinarem el massatge cardíac extern amb les insuflacions boca a boca. Després de 30 compressions, li aixecarem la barbeta amb la maniobra front-mentó i farem dues respiracions efectives. Li mantindrem la barbeta elevada obrint la via aèria i seguidament li pressionarem la part tova del nas amb els dits índex i polze de la mà que li hem col·locat al front. Seguidament, li obrirem una mica la boca però mantenint-li la barbeta elevada. Inspirarem profundament per omplir-nos els pulmons d’oxigen i col·locarem els llavis sobre la boca de la víctima segellant-la bé. Li insuflarem aire a ritme constant dins la boca durant un segon, tot observant-li el tòrax. Enretirarem la boca i observarem que el tòrax baixa en sortir-ne l’aire. Repetirem la insuflació d’aire. Tornem a col·locar ràpidament les mans al centre del tòrax i fem 30 compressions més. Anem repetint el cicle amb una relació de 30:2.

LÍMITS

Publicat a Ens interesa

2019-2020. Pol Viadel

Entenem com a límits educatius el conjunt de normes i pautes que l’adult transmet a l’infant per a afavorir el seu creixement i desenvolupament d’una autoestima positiva per a aconseguir la seva autonomia i que se senti segur de si mateix.

Educació i límits són dues paraules indissociables. Pujar els infants amb uns límits clars des de la primera infància és donar-los unes eines emocionals per a tota la vida, ja que els ajudaran a formar-se com a persones centrades i respectuoses i els permetrà reconèixer l’autoritat dels adults (que no vol dir autoritarisme).

Tot allò que no es treballa de petits, després porta conseqüències que poden arribar a ser greus, com els trastorns de la personalitat, i és evident que actualment es viu  un excés de permissivitat i sobreprotecció dels fills. Els límits que no s’han treballat quan tocava, a vegades tornen a sortir a l’adolescència, i aleshores ja no hi som a temps. En certs casos es pot parlar de la síndrome del nen emperador, és a dir, infants tirans que després es tornaran adolescents agressius perquè són incapaços d’acceptar normes i d’assumir frustracions; es tornen molt egoistes i poc empàtics.

La nostra societat ve regida per la pressa i l’exigència, i justament els límits necessiten el contrari, és a dir, rutina i paciència. Els pares han de tenir paciència si volen que en tinguin els seus fills; mai a l’inrevés. Quan els nens són molt petits i fan malifetes, forma part del seu procés evolutiu. Estan creixent i proven els propis límits; i els pares els han d’acompanyar en la frustració amb seguretat, amor i constància sense voler aconseguir la perfecció.

Cal anar alerta perquè hem de ser constants i rutinaris en pautes de son, de menjar, etc. Fins que aquella norma o límit queda interioritzada, però l’excés de rigidesa genera nens angoixats que no estan preparats per als imprevistos o els canvis de plans, i això tampoc no és bo.

Els experts aconsellen posar pocs límits, però molt clars, i ser conseqüents a l’hora de fer-los complir. Han de ser reversibles, tot i que hi ha d’haver una certa elasticitat.

Un altre aspecte que aconseguirem si es treballen bé els límits és que els nens siguin autònoms des de petits. Han d’adquirir responsabilitats i entendre que les coses tenen un esforç. Per altra banda, han d’entendre la diferència entre un comportament adequat, que ha de ser així, i un premi. No s’han de premiar als nens per accions que han de fer perquè els toca com a part de la rutina familiar o educativa; no s’ha d’utilitzar el xantatge perquè facin les coses.                                                                   

ELS DÉUS GRECS

Publicat a Ens interesa

2019-2020. Andy Wang

Els déus grecs s’assemblen molt als homes, és a dir, són antropomòrfics: tenien la mateixa forma del cos, actuaven de manera semblant i experimentaven sentiments equivalents als dels humans, però són més alts, més bells, més forts i molt més poderosos. Tot i aquestes semblances, hi ha un tret que els separava radicalment dels homes: la immortalitat. Els déus viuen per sempre feliços i no moren mai. De tots ells s’explica el naixement, la infantesa i la joventut, però arriba un moment que ja no es fan més grans ni envelleixen. També són capaços d’altres moltes accions sobrenaturals: volar, moure’s amb més velocitat que cap altre ésser, fer-se invisibles o prendre qualsevol forma.

Els déus són com una gran família que celebra festes constantment. La seva vida a l’Olimp és molt agradable, tranquil·la i sense penes. Per la seva naturalesa divina no mengen ni pa ni carn, ni beuen vi: el seu aliment és l’ambrosia, i el nèctar, la seva beguda.

A part de fer festes, es distreuen barallant-se entre ells i intervenen en les disputes dels humans, als quals afavoreixen si es compten entre els seus preferits o bé castiguen si les seves accions no són del seu gust.

 Es pot establir una correspondència entre els déus romans i els déus de l’Olimp grec perquè els romans van adoptar per als seus déus els mites que havien après dels grecs. 

Els grecs antics pensaven que al començament només existia el desordre elemental anomenat caos. De la barreja de tot, en va sorgir en primer lloc anomenat Gea (la Terra). De les seves pròpies entranyes en sorgí Urà (el Cel), que l’envoltà per totes bandes, fent-li de company i de marit; Gea i Urà són els primers déus i van tenir molts fills: els ciclops, els hecatonquirs (gegants amb cent braços i cinquanta mans)i els dotze titans que naixien un darrer de l’altre, però el seu pare Urà no els deixava sortir de dins de la seva mare. Per aquest motiu, Gea patia molt i estava a punt d’esclatar. Aleshores, va fabricar una falç d’acer i va proposar al seu fill petit Cronos que els alliberés del seu pare. Quan Urà va arribar com cada nit al costat de Gea, Cronos el va sorprendre, li va tallar els genitals i els va llençar al mar. De la barreja d’escuma, aigua salada, sang i semen en va néixer la deessa de l’amor, Afrodita.

Cronos es va casar amb una germana seva anomenada Rea i va tenir sis fills. També va ser cruel amb ells perquè Gea i Urà li havien predit que un dels seus fills li arrabassaria el poder i, per això, se’ls menjava tan bon punt Rea donava a llum. Aquestes accions violentes dels seu marit feien patir molt Rea i per això, amb l’ajut de Gea i Urà, va amagar l’últim petit que va néixer: Zeus. Per enganyar Cronos, li va entregar una pedra embolicada amb bolquers i se la va empassar.

Van portar el nadó a l’illa de Creta, on, d’amagat en una cova, va ser criat per les nimfes. Quan es va fer gran, va aconseguir amb un engany que el pare vomités la pedra que s’havia empassat. Zeus va col·locar aquesta pedra al centre del món, Delfos (el lloc més sagrat de Grècia) que en grec vol dir llombrígol o melic perquè és el melic de la terra. Després de la pedra, Zeus va obligar Cronos a continuar vomitant, i així va aconseguir alliberar tots els seus germans: Hestia, Hera, Demèter, Posidó i Hades. Amb el seu ajut i el dels cíclops i dels hecatonquirs, va començar la lluita contra els titans. Després d’una guerra llarga i difícil, els déus més joves van assolir el poder i van decidir compartir la terra i l’Olimp, i es van jugar els altres regnes. A Hades li va tocar el món subterrani, a Posidó el mar, i a Zeus el cel, per tant, el poder suprem.

Aquests déus i els seus fills s’anomenen olímpics perquè viuen al mont Olimp situat entre les regions de Tessàlia i Macedònia. Té el cim sempre cobert de neu i és molt difícil d’arribar-hi. El sobirà, pare i rei dels déus i de les deesses era, doncs, Zeus. Posseïa l’autoritat suprema i era el déu dels fenòmens atmosfèrics; per això el representaven amb un llamp. Anava acompanyat d’una àliga, l’ocell que ho veu i ho controla tot, i portava un ceptre com a símbol del poder. El tret més característic d’aquest déu són les seves innombrables relacions amoroses amb divinitats i també amb dones mortals, de les quals va tenir un munt de fills, per la qual cosa se’l considera el pare dels déus.

Hera, germana i esposa legítima de Zeus, estava gelosa i tenia baralles constants amb el seu marit per aquest motiu. De la unió de Zeus amb Hera van néixer dos fills; Hefest i Ares. Hefest, el déu del foc, va néixer tan lleig i deforme que la seva mare el va fer fora de l’Olimp. Lluny de la llar dels déus, a la terra dels mortals, treballava el ferro, i per això els atributs que el caracteritzen són les tenalles i el martell. Passat un temps va tornar a ser admès a l’Olimp i es va convertir en un déu imprescindible, ja que forjava les armes dels déus. Ares era el senyor de la guerra. Anava armat com un guerrer, amb un casc, un escut i una llança.

Zeus tenia dos germans, Posidó i Hades, amb els quals s’havia repartit l’univers. Posidó era el déu de les aigües del mar, dels rius i dels llacs. Era geniüt, i més d’una vegada havia provocat grans tempestes contra les costes de Grècia i havia fet enfonsar vaixells. Vivia en un magnífic palau al fons del mar, adornat amb coralls i petxines, i es desplaçava en un carro d’or tirat per cavalls de mar. L’acostumaven a presentar amb una forca de tres puntes anomenada trident a la mà dreta.

Hades era un déu de mal caràcter que governava el món dels morts. Li va costar molt trobar esposa pel seu aspecte físic i per l’horror que inspirava aquest món subterrani. Sempre duia al seu costat un gos de tres caps anomenat Cèrber, que s’estava a les portes del reialme per evitar que les ànimes en sortissin.

Hèstia i Demèter són les altres dues germanes de Zeus. Hèstia era la protectora de la família i la llar. Solia representar-se amb una flama que simbolitzava el foc sagrat. Demèter, la deessa de l’agricultura, els cereals i les colliters, era una divinitat de bon caràcter. Però la va turmentar molt de temps la pèrdua de la seva filla Persèfone, segrestada per Hades, que com que no aconseguia esposa, l’havia raptada.

Un dels déus més joves de l’Olimp era Apol·lo, fill de Zeus i de la nimfa Leto. La tradició el representa com un jove de figura esvelta, molt atractiu, símbol de la bellesa i de la joventut. La seva missió consistia a preparar cada matí els cavalls i carregar el sol en un carro d’or, per portar a la terra la llum del dia; per això se l’ha identificat amb el sol. Apol·lo també és el déu de les arts. El solien acompanyar les nou Muses, protectores de les arts, que embellien el so de la seva lira amb un cant melodiós. El representaven amb una lira a la mà dreta i una corona de llorer al cap.

Àrtemis era la germana bessona d’Apol·lo, deessa de la lluna, dels boscos i de la cacera. Vivia allunyada dels déus i dels éssers humans. Es passava el dia al bosc, caçant, armada amb un arc i fletxes.

Atena era la filla de Zeus i d’una titànide anomenada Metis. El seu naixement és molt curiós: Zeus va saber que un fill seu el destronaria, i per evitar que Metis parís un altre fill, se la va empassar. Quan s’acostava el dia del part, li vingué un mal de cap insuportable i va ordenar a Hefest que li obrís el cap amb una destral. El déu del foc ho va fer, i del cap del pare dels déus va néixer Atena, armada amb un casc i un escut. Atena era la deessa de la saviesa i de la guerra i és representada amb una llança i un escut a les mans.

Afrodita, la deessa més bella de tot l’Olimp, havia nascut de l’escuma que es formà al voltant dels genitals d’Urà tallats per la falç de Cronos i llençats després al mar. Tots els déus admiraven els encants d’Afrodita i, evidentment, tots la volien per esposa. Zeus, però, va concedir la seva mà a Hefest, un dels déus menys agraciats de l’Olimp.

Hermes i Dionís són dos fills il·legítims de Zeus. Hermes és el déu dels viatges i del comerç i el missatger dels déus, i duia unes sandàlies alades i un barret també amb ales per fer els encàrrecs amb més rapidesa. Dionís, déu del vi i del teatre, va néixer d’una cuixa de Zeus. La mare de Dionís, Sémele, va morir quan estava embarassada. Zeus, per tal de salvar el fetus, el tragué del ventre de la mare i se’l cosí dins de la seva cuixa, fins que es van complir els nou mesos d’embaràs i va néixer sense cap complicació.

CROMOTERÀPIA

Publicat a Ens interesa

2019-2020. Aleu Torrent i Pol Viadel

Una teràpia o tractament és una intervenció mèdica destinada a corregir els símptomes o les causes subjacents causants d’un problema de salut en una persona. Normalment la teràpia té lloc després d’un diagnòstic.

La cromoteràpia consisteix a utilitzar el color per tal de tractar i alleugerir malalties físiques i trastorns mentals. En moltes ocasions la utilitzem de manera inconscient quan escollim el color de la roba, els colors de les parets de casa o els quadres o d’altres elements de decoració.

Generalment, ens basem en set colors:

Vermell: Facilita la circulació sanguínia. Millor no utilitzar-lo quan hi ha problemàtica emocional o d’angoixa.

Taronja: S’utilitza en desequilibris energètics de ronyons. Alleugereix els mals físics que queden després d’una malaltia o els problemes de salut de la gent gran.

Groc: Purifica i desintoxica. També alleugereix els mals com el color taronja.

Turquesa: Alleugereix infeccions agudes del flux d'energia.

Blau: Redueix el dolor en general i afavoreix el creixement espiritual, al qual cosa permet descansar.

Violeta: Alleuja els problemes nerviosos i millora la respiració.

Magenta: Ajuda a controlar les alteracions a nivell emocional.