Publicat a Jocs Florals
2019-2020. David Afonso. 1r premi prosa. Categoria A
Un matí el Sol es va despertar i va veure que no girava. Tot preocupat, va preguntar als planetes què li passava.
-Terra, per què no giro?
-Potser és perquè no tens tanta vida com jo.
-Saturn, tu què creus que em passa?
-Potser és que no tens un anell com jo.
-Neptú, tu què diries que tinc?
-Si tinguessis tempestes com jo, potser giraries.
-Júpiter, tu sabries dir-me què esta passant?
-Potser és que no tens tants gasos com jo.
De sobte, tots els planetes van dir:
-Sol, estigues tranquil, resulta que els que girem som nosaltres!
I així, tots rient, van continuar en moviment.
Publicat a Jocs Florals
2019-2020. Raquel Gausch. 1r premi poesia. Categoria G
Sortosament puc volar,
i al niu no m’he de confinar.
Els d’allà baix no tenen tanta sort,
si jo fos ells, ja m’hauria mort!
Visc a les muntanyes de Montserrat,
on ara hi ha una inusual tranquil·litat.
Sap greu que ningú vingui a comprar mató,
em preocupa perquè aviat farà pudor.
Moc les ales, em sacsejo.
Arrenco el vol, que ja ho espero.
Des de dalt segur que ho podré veure ben clar,
però tinc por del que em pugui trobar…
Em dirigeixo cap a Barcelona,
tinc ganes de veure allà, com va la cosa.
A l’autopista només hi circulen camions,
seria un gran problema que faltessin provisions.
Sense adonar-me’n ja he arribat;
de veritat aquesta és la ciutat?
Sembla un altre lloc diferent,
és estrany; hi ha molt poca gent.
Sirenes blaves i grogues amunt i avall,
quin moviment es veu en els hospitals.
Ja m’han dit que hi ha molta gent malalta,
a causa d’un virus que, cada dia més, s’escampa.
No reconec Barcelona; l’aire és net i clar.
Se m’encongeix el cor pel que està passant.
Només hi ha persones passejant el gos,
o fent cua, davant del súper, van esperant.
Veig rostres sense expressió,
boques i nassos darrere un mocador.
Hi ha molta distància entre l’un i l’altre,
aquest és el drama de la nostra situació.
Publicat a Jocs Florals
2019-2020. Carlota Mas. 1r premi poesia. Categoria F
Per mi era un terme desconegut,
fa dos anys que sento a parlar
d’una organització anomenada Open Arms.
Per alguns, una illa d’esperança;
per a tots, no hauria d’existir.
Molta gent pateix, fuig i mor.
Cerquen la llibertat i l’esperança,
un món millor i un futur humà.
Persones com tu i jo,
perdudes en la immensitat del mar.
Open Arms els rescata, els acull,
els dona una oportunitat:
no perdre l’esperança.
I alhora els permet seguir somiant.
Per què no són a terra ferma?
Per què no se’ls permet viure en pau?
Per què se’ls trenca el seu somni?
I no poden renéixer sabent-se esclaus.
Esclaus de la misèria,
esclaus de la por,
esclaus de la guerra,
la desesperació i la mort.
Publicat a Jocs Florals
2019-2020. Judit Giménez. 1r premi poesia. Categoria C
Vull fer un crit a la llibertat
per poder sentir novament la felicitat
poder ballar cantar i jugar sense haver-ho de somiar.
Com un ocell vull volar
ben amunt i lluny fins als núvols tocar.
Vull ser un rossinyol, amb un cant potent i fort
que arribi arreu del món, una màgica cançó
que destrueixi aquest encanteri de mala sort.
I d’aquesta història n’escriurem un conte de colors
els més bonics del món.
Retrobarem la nostra il·lusió
que omplirà de nou els nostres cors.
