la fada alegria
2018-2019. Oriol Dalmau. 1r premi prosa. Categoria A
els dos poemes
2018-2019. Adriana Fábregas. 1r premi poesia. Categoria A.
QUI O QUÈ ÉS EL RESPONSABLE DE LA FELICITAT
2023-2024. Judit Giménez
Aquell dia vaig arribar a casa, vaig deixar la motxilla de l’escola al terra i amb un somriure vaig saludar tothom. Hi havia la meva mare, que estava fent feina a la taula de treball, el meu germà que, com sempre, es va posar content en veure’m, i els meus avis.
No m’esperava veure’ls allà, però com de costum sempre feien que la nit anés molt millor, començant evidentment pel sopar. Vam menjar de primer una sopa de peix deliciosa i de segon, croquetes. No unes croquetes normals, sinó les croquetes de l’àvia que ens prepara especialment per a nosaltres. Ah! I no només això, sinó que els avis s’havien passat la tarda cuinant i era teníem la nevera plena d’exquisits menjars preparats ben empaquetats per a subsistir tota la setmana.
Després de sopar, mentre agafàvem una baralla de cartes i organitzàvem el joc, ho vaig veure clar: ells són els responsables de la meva felicitat, els únics que en un dia amarg sempre tenen una paraula dolça que provoca automàticament un somriure.
Cada vegada que els miro m’adono amb més claredat que la paraula amor existeix de veritat. Mentre estiguin amb mi, al meu costat, sempre mantindré el cor ple de felicitat, alegria i agraïment per comptar amb el seu suport.
2023-2024. Nora Mas
Si hagués fet aquesta reflexió el curs passat, hauria assegurat que estava molt bé allà on era, que la gent del meu voltant era perfecta i que a waterpolo tot anava bé. Ara m’adono que no era així. Darrerament estic infinitament més feliç que abans, i tot apunta al canvi d’equip.
El meu estat d’ànim sol dependre del waterpolo. Si un partit no em va massa bé, em passo tota la setmana lamentant-me i fent-me retrets. Si un entrenament no m’ha anat bé, vaig pensant en els errors fins que m’adormo. Realment, aquest esport m’encanta.
Cada tarda entreno un mínim de tres hores. L’entrenador de l’absolut vol que entreni fins a les deu del vespre amb ells perquè sap que m’agrada.
Estic enamorada de l’intens olor de clor de la piscina, de la marca de les ulleres al voltant dels ulls, del tacte de la pilota, de la sensació d’estar envoltada d’aigua i tenir el fons a dos metres dels peus, de sentir el banyador enganxat al cos com una segona pell. Tot això és el que em fa feliç.
Sentir-me valorada on soc ara, notar que em cuiden, ser tractada com una noia de setze anys que entrena incondicionalment... tot en conjunt fa que cada dia m’enamori més que l’anterior i, per tant, actualment soc feliç.
2023-2024. Bernat Ros
El que et fa feliç és allò que t’omple i t’emociona: jugar al teu joc preferit, estar amb els amics, llegir una novel·la que t’encanta... Sempre es diu que aquests són els petits moments de felicitat, però jo soc partidari de la sentència “gaudeix del camí i gaudeix-ne patint”.
La felicitat pot venir de persones i de coses materials. Qui et fa feliç és amb qui estàs còmode, amb qui sents que pots ser tu mateix i mostrar-te vulnerable. Els amics i els pares són per a mi aquestes persones amb qui parlo de tot i comparteixo el meu temps.
No estic parlant d’aquells moments en què t’ho passes bé, sinó que em refereixo a aquelles situacions importants i valuoses que en aquell moment no valorem però que a la llarga són meravelloses.
La vida és com un iceberg; només volem gaudir de la punta que es veu, on tenim els moments de felicitat. La part que no volem veure està enfonsada; així és més fàcil ignorar-la.
Com podem ser feliços si aquestes dues parts són tan desproporcionades? Volem gaudir plenament de la part petita mentre no ho passem bé la major part del temps? És per això que s’ha de valorar i gaudir del procés i de les situacions prèvies a la punta de l’iceberg.
Un atleta, per exemple, entrena quatre anys diàriament donant-ho tot per acabar corrent només durant uns segons. Si no fos capaç de gaudir patint mentre entrena, no aguantaria tantes hores d’esforç i de sacrifici per només un petit instant de felicitat.
Així doncs, la felicitat no és de color rosa amb purpurina i per això l’apreciem, sinó que hi ha tota una extensa gamma de colors. La vida passa de pressa i sovint no som capaços de donar valor a aquella part que patim, plorem i estem cansats i que ens permet després gaudir dels somriures. Hem d’aprendre a gaudir de la totalitat d’allò que ens envolta, la part positiva i també aquella que no ho és tant.
2023-2024. Daniela Ralla
La felicitat és un concepte totalment subjectiu que depèn de cada persona; allò que fa feliç a algú no m’ha de fer feliç necessàriament a mi.
El responsable de la meva felicitat és el meu entorn, la meva família que té cura de mi, em dona suport, m’acompanya, m’aconsella i m’ajuda en tot el que necessito.
També formen part del meu entorn tots aquells que considero família tot i que no tenim la mateixa sang, aquells que m’han vist créixer, que m’han vist en un munt de situacions i mai m’han deixat de banda.
Tots ells m’han fet ser qui soc i comportar-me com ho faig, i els estic molt agraïda malgrat a vegades tinc un caràcter complicat perquè soc molt cabuda.
Estic molt contenta de tenir un entorn sa i zero conflictiu que sempre em fa costat.
Cada matí em desperto amb molta mandra i m’agradaria quedar-me a casa en comptes d’anar a l’escola, però en el fons, una part de mi té ganes d’aixecar-se i anar amb els meus companys perquè sense la seva presència, la meva vida seria una altra.
No soc materialista perquè si tingués molts bens materials, com una gran mansió, no seria feliç perquè no tindria el meu entorn com tinc ara.
En fer aquesta reflexió, m’adono de la sort que tinc; soc molt feliç i és gràcies a la família que m’ha tocat i a la qual he escollit.
DANNY MENG
2023-2024. Martí Grau
El dia 15 d’abril es celebra a Boston una marató molt important per a la ciutadania en general. És un dia festiu, amb paradetes de flors, i molta gent es reuneix a la línia de meta per rebre i felicitar els corredors que aconsegueixen completar al cursa.
És un matí tranquil. A poc a poc, les persones s’agrupen a la línia de meta per veure la marató d’aquest any. Quan falten uns deu minuts per les tres, hi ha dues explosions. Hi ha tres persones mortes i centenars de ferits.
Passen unes dues hores de caos i corredisses, i comencen a circular les primeres informacions. Els autors d’aquest atac terrorista són dos germans anomenats Dzhokar i Tamerlan Tsarnaev.
Aquesta mateixa nit, mor un policia que estava vigilant la zona del MIT. La causa; un tret al cap produït per un dels dos germans que intenten fugir de Boston.
Per escapar, segresten un cotxe amb un home dins, anomenat Danny Meng, un noi jove de nacionalitat xinesa. És obligat a conduir fins a Watertown, un barri dels afores de Boston.
Allà, un dels germans Tsarnaev surt a buscar provisions. L’altre, es queda dins el cotxe amb el jove segrestat, i li diu que si no obeeix les seves ordres al peu de la lletra, el matarà,
El noi, terroritzat, s’adona de sobte que les portes del cotxe estan desbloquejades i, sense pensar-s’ho, surt corrents i aconsegueix amagar-se darrere de la benzinera que hi ha a l’altra banda de la carretera.
Aconsegueix fer-se entendre per un dels treballadors de la benzinera perquè està tan nerviós que al començament, el treballador no sap què li passa a aquell noiet que sembla estar tan trasbalsat.
Una vegada es posa en contacte amb la policia, els diu el nombre del GPS del seu vehicle perquè el puguin localitzar. Així doncs, el departament de policia rep l’alerta i ubica ràpidament el vehicle segrestat.
Després d’aquests fets, la policia abat el germà gran i, dies després, troben l’altre germà amagat als suburbis de la zona propera a la benzinera on havia anat el noi segrestat per fer la trucada d’auxili. Aquesta vegada, aconsegueixen capturar-lo.
Danny Meng s’ha convertit en un heroi per a molts ciutadans de Boston, ja que gràcies a la seva valentia i rapidesa, la ciutat té dos terroristes menys.