Publicat a Lletraferits
2022-2023. Nency Dardaña
Somio que m’estan perseguint. Soc en una carretera molt llarga enmig d’un bosc. Veig molts arbres de diferents tipus i colors. Hi ha, sobretot, grans pins. Sento l’olor fresca del matí. El sol comença a sortir i el bosc s’omple d’ombres. El silenci es trenca amb els crits dels diferents animals.
Tinc una sensació estranya, barreja d’angoixa i de por. Començo a caminar més de pressa, però aquesta sensació no se’n va. Se’m dispara la imaginació i m’apareixen al cap tota mena de situacions estranyes. Potser és una animal salvatge que em vol espantar. Potser és una persona que em vol atrapar per matar-me. Potser és un grup d’homes que duen capes negres que amaguen armes. Malgrat sé que el sol està sortint, sembla que tot s’enfosqueix. Començo a córrer cada vegada més ràpid fins que m’adono que veig un poble a l’horitzó.
Tinc la sensació que em salvaré i que la llum del sol torna per il·luminar-ho tot. Entro al poble. Estic cansada. Em costa respirar. Sembla que tothom està dormint i m’espanto perquè això vol dir que ningú no em podrà ajudar. Truco a una porta amb totes les meves forces i, finalment, una família l’obre. Sembla que tothom es comença a despertar.
En aquest moment, em desperto i sento com em bombeja el cor molt ràpidament. Em giro, encara tinc son. Segur que ara començarà un altre somni. Un nou somni, amb més llum.
Publicat a Lletraferits
2022-2023. Aina Nadal
Busco la porta número 233, número 233. Entro. La mare està estirada. Els doctors fan bona cara. Tot va bé. Els metges li han donat l’alta. Sortim. El Joan vol portar-la a casa. I si els passa alguna cosa? No li ho permeto. Agafo el cotxe i m’emporto la mare; condueixo fins a casa seva. No la vull deixar sola, però el Joan diu que la cuidarà bé. És igual, cedeixo i me´n vaig. Tinc mal de cap. Espero que tot vagi bé.
Em prenc un cafè. Si el pare fos aquí, tot aniria millor. El Joan truca. Per què? Va tot bé amb la mare? M’he oblidat el moneder a casa. Vaig a buscar-lo.
He d’anar a treballar. No en tinc ganes. I si em necessita el Joan? Ell és més gran que jo, però soc la germana responsable. Pare, et necessito. Penso què faries tu. Recordo aquell estiu de fa tres anys, com el pare no es va separar del meu costat fins que vaig entrar al quiròfan. Tothom l’estimava. Tenia un riu molt contagiós. Torno a la realitat; he d’anar a treballar.
Arribo a l’oficina. Tothom està treballant. M’assec. No sé què he de fer. Em costa respirar. Necessito aire fresc. Vull deixar aquesta feina. No m’agrada tanta monotonia, però necessito els diners.
Recordo els pares cantant i ballant. Érem tan feliços... Jo tocava el piano i feia classes de cant al conservatori. Em vaig graduar.
Per què treballo en una oficina?
He decidit parlar-ne amb la mare. Em somriu. Sempre m’ha recolzat en els meus somnis; està d’acord que busqui una altra feina, tot i que segur que cobraré força menys. El pare ens va deixar diners, però n’hi haurà com per poder pagar tota la medicació? Em diu que no m’amoïni, que el pare ja ho tenia tot pensat. El pare, tan savi, sempre ha anat dues passes més endavant que jo.
Els pares, en plural, mai no han deixat de cuidar-me.
Publicat a Lletraferits
2022-2023. Jana Bach
Em passo el dia pensant en la bonica amistat que teníem. A dia d’avui, encara em fa llàstima com va acabar tot. Va ser tan ràpid i inesperat que no em vaig adonar que d’un dia per l’altre, ja no ens parlàvem.
Sé que no deus recordar els moments que passàvem juntes, o de tots els plans que fèiem dia sí i dia també. Sovint, els meus pares i alguns amics em demanen per tu, i he de fingir que ja no em fa mal no saber coses que dos anys enrere sabria de memòria.
Sempre havia pensat que la nostra amistat seria per a tota la vida, i que si alguna vegada ens haguéssim de separar, el destí ens tornaria a fer trobar.
A mesura que el temps va passant estic intentant acceptar que no hi ha res que duri per a sempre, i que ja no ens retrobarem de nou.
Tot i que soc conscient de les hores que passen sense parlar-te i no t’escric missatges per molt que et trobi a faltar, intento no cridar l’atenció; no vull ser la protagonista. Sé que qui va arruïnar la nostra amistat vaig ser jo i, per tant, estaràs millor sense mi.
Per alguna raó desconeguda, et vas allunyar. Mai et vaig demostrar que t’estimava, i encara ho continuo fent; res del que ha passat no minimitza allò que sento.
Vull, sincerament, que es compleixin tots els somnis que un dia em vas confiar, i que arribis a trobar qui realment et sàpiga valorar.
Publicat a Lletraferits
2022-2023. Laia Mateus
Soc a la meva habitació, estirada al llit. Movent-me d’una banda cap a l’altra sense poder tancar els ulls. La tristor m’envaeix cada cop que els tanco. El meu cap reprodueix tots els records i anècdotes juntes de manera desconcertant. Miro el rellotge, són les dues, les tres, les cinc... Així una hora darrere l’altra, com si fossin anys.
Recordo quan la vaig conèixer. Era un dia normal. Vaig arribar a l’escola com cada dia, amb la son encara penjada als ulls. Quan va entrar la professora i va dir que hi havia una alumna nova, no vaig reaccionar. Quan la vaig veure entrar per la porta, la mirada se’m va il·luminar. La segona setmana, després d’haver-la conegut, ja no podia pensar en ningú més. Només sabia parlar d’ella. Després de tres mesos, no em separava del seu costat. Em va demanar per sortir i no m’ho vaig ni pensar.
De tot això ja fa molt. Em dic que deixi de pensar en les nostres tardes juntes, en les hores que passaven tan de pressa que semblaven segons. El temps era il·limitat. Realment, és això el que vull?
El que havia de passar, va passar. Era el millor. És el que crec. Em convenço a mi mateixa, i és la veritat.
El dia se’m fa curt, tot i que em desperto aviat; no paro de fer un munt de coses. Però... quan arriba la nit, les hores es tornen infinites i la sensació de solitud em torna a envair.
