Publicat a Lletraferits
2022-2023. Miquel Egea
És de nit. M’acabo de despertar enmig del bosc. No sé exactament on soc. Ignoro quina hora és, però tinc bastant gana i no veig els meus companys enlloc. L’últim que recordo és que estava marejat i tenia la visió borrosa.
Està començant a fer fred i no tinc res per abrigar-me. Sento soroll d’animals salvatges. Noto que començo a entrar en pànic i l’angoixa m’està envoltant. Dedueixo que deu ser tard.
Potser algú m’està buscant. Però, i si no em troben? I si em moro de gana? O si m’ataquen els animals salvatges?
Dubto que els meus companys m’estiguin buscant. Segurament han avisat els forestals.
Miro al meu voltant i veig una taca al terra que sembla el meu mòbil. Ràpidament l’agafo i veig que té bateria, però gens de cobertura. Tot i així, em trobo més tranquil. Intento pensar què puc fer per tenir cobertura, ni que sigui de poca intensitat. Mentre em concentro en aquest pensament, sento el soroll del riu que, si no recordo malament, és al costat del campament. Em poso dempeus i a poc a poc segueixo el corrent posant atenció en no caure.
Aixeco el cap i al davant hi ha el campament, però no hi ha res. No ho ha ni tendes ni cap dels meus companys: està buit. La situació sembla que em vol sobrepassar, però agafo aire i em tranquil·litzo. En aquell moment, miro el mòbil i la pantalla m’indica que tinc senyal de cobertura.
Truco a un dels meus companys. Finalment, aconsegueixo parlar-hi.
Estic salvat!
Publicat a Lletraferits
2022-2023. Didac Agullé
Avui he d’anar a comprar els cigrons que havia dit als meus companys de classe que portaria per a col·laborar en la recollida d’aliments que cada any fem a l’escola.
Puc anar al supermercat que tinc més a prop de casa, tot i que no estic del tot segur que en tinguin. Com que no hi perdo res, i hi he de passar per davant quan vagi a casa, hi entraré i ho miraré.
El pla inicial és entrar i sortir de pressa perquè no falta massa perquè tanquin les botigues i, si aquí no en tenen, puc provar en algun altre lloc proper.
Entro al local i, estic desconcertat perquè no veig enlloc l’apartat dels llegums. Ho pregunto a un dels venedors, però estic de mala sort perquè em diu que no ho sap, que li sap greu però no em pot ajudar.
Me’n surto al segon intent. Un altre treballador em comunica que no en trobaré en tot el supermercat perquè hi ha hagut una inspecció i han retirat dels prestatges tots els pots de cigrons. Sembla ser que un client va trobar un pot en mal estat i la direcció ha decidit fer-ne un estudi abans de posar-los a la venda o de retirar la partida definitivament.
En adonar-me de tot aquell embolic que s’havia organitzat al voltant dels cigrons, he decidit sortir de pressa i buscar la meva aportació d’aquest any en un altre comerç proper. Entro a un altre establiment proper i dos vigilants em criden l’atenció per recordar-me que tancaran d’aquí cinc minuts. Ja començo a posar-me nerviós, però intento dominar-me i m’afanyo a buscar el prestatge del llegums. No sé si he estat de sort o m’ha salvat la meva tenacitat, però la qüestió és que he trobat en un prestatge del davant de tot uns pots plens de cigrons, petit i rodons.
Ja ha passat el dia dels cigrons. Ahir els vaig portar a l’escola, ben orgullós de la meva aportació.
Finalment, l’aventura dels cigrons m’ha anant molt bé per a col·laborar en la recollida d’aliments i també per a escriure aquesta breu historieta, de com una feina que sembla tan senzilla com comprar cigrons al costat de casa pot acabar essent tan difícil i estar a punt de ser un malson.
Publicat a Lletraferits
2022-2023. Maxim Nazarov
Sovint sé que he de posar-me a treballar, però no puc fer-ho així, directament. Tinc la sensació que surto del meu lloc de confort, tot i que soc conscient que ho he de fer. Quan he vençut aquests instants de feblesa, estic content perquè el fet de tenir la feina feta em tranquil·litza i aleshores gaudeixo fent allò que m’agrada sense sentir en un racó del cap aquella veueta que em recorda que tinc alguna cosa per a fer.
Sempre he pensat que la vida és un terròs sucre. Si vull treballar per aconseguir alguna cosa és com si mullés el terròs en una tassa de cafè amb llet. Es va desfent a poc a poc i així aconsegueixo el meu objectiu: endolcir el cafè amb llet perquè m’agrada així. Sense l’ajuda de la voluntat, és a dir el terròs, em podria prendre aquesta beguda, però no la trobaria tan bona. Així doncs, si no vull trobar amarg el cafè amb llet, sé que hi he de posar el terròs de sucre.
Si faig un pas més en aquesta reflexió, crec que em passa el mateix en la meva vida. He de pensar en el benefici que m’aporta tot allò que faig a curt termini perquè és la manera que tinc d’anar fent-ho tot sense nervis ni acumulació de feines diverses, tant a nivell d’escola com a nivell més personal. Si no m’organitzo bé, les tasques se’m van acumulant, em trobo incapaç de fer-les amb un mínim de correcció, em dominen els nervis i els remordiments per no haver-les fet quan tenia temps i acabo trist i amb uns resultats del tot insuficients.
Així doncs, sovint tinc la visió del cafè amb llet i el terròs de sucre; cal posar-lo quan cal i en la justa mesura per a obtenir una beguda lleugerament dolça i totalment reconfortant.
Publicat a Lletraferits
2022-2023. Nency Dardaña
Somio que m’estan perseguint. Soc en una carretera molt llarga enmig d’un bosc. Veig molts arbres de diferents tipus i colors. Hi ha, sobretot, grans pins. Sento l’olor fresca del matí. El sol comença a sortir i el bosc s’omple d’ombres. El silenci es trenca amb els crits dels diferents animals.
Tinc una sensació estranya, barreja d’angoixa i de por. Començo a caminar més de pressa, però aquesta sensació no se’n va. Se’m dispara la imaginació i m’apareixen al cap tota mena de situacions estranyes. Potser és una animal salvatge que em vol espantar. Potser és una persona que em vol atrapar per matar-me. Potser és un grup d’homes que duen capes negres que amaguen armes. Malgrat sé que el sol està sortint, sembla que tot s’enfosqueix. Començo a córrer cada vegada més ràpid fins que m’adono que veig un poble a l’horitzó.
Tinc la sensació que em salvaré i que la llum del sol torna per il·luminar-ho tot. Entro al poble. Estic cansada. Em costa respirar. Sembla que tothom està dormint i m’espanto perquè això vol dir que ningú no em podrà ajudar. Truco a una porta amb totes les meves forces i, finalment, una família l’obre. Sembla que tothom es comença a despertar.
En aquest moment, em desperto i sento com em bombeja el cor molt ràpidament. Em giro, encara tinc son. Segur que ara començarà un altre somni. Un nou somni, amb més llum.
