Publicat a Lletraferits
2022-2023. Aina Nadal
Busco la porta número 233, número 233. Entro. La mare està estirada. Els doctors fan bona cara. Tot va bé. Els metges li han donat l’alta. Sortim. El Joan vol portar-la a casa. I si els passa alguna cosa? No li ho permeto. Agafo el cotxe i m’emporto la mare; condueixo fins a casa seva. No la vull deixar sola, però el Joan diu que la cuidarà bé. És igual, cedeixo i me´n vaig. Tinc mal de cap. Espero que tot vagi bé.
Em prenc un cafè. Si el pare fos aquí, tot aniria millor. El Joan truca. Per què? Va tot bé amb la mare? M’he oblidat el moneder a casa. Vaig a buscar-lo.
He d’anar a treballar. No en tinc ganes. I si em necessita el Joan? Ell és més gran que jo, però soc la germana responsable. Pare, et necessito. Penso què faries tu. Recordo aquell estiu de fa tres anys, com el pare no es va separar del meu costat fins que vaig entrar al quiròfan. Tothom l’estimava. Tenia un riu molt contagiós. Torno a la realitat; he d’anar a treballar.
Arribo a l’oficina. Tothom està treballant. M’assec. No sé què he de fer. Em costa respirar. Necessito aire fresc. Vull deixar aquesta feina. No m’agrada tanta monotonia, però necessito els diners.
Recordo els pares cantant i ballant. Érem tan feliços... Jo tocava el piano i feia classes de cant al conservatori. Em vaig graduar.
Per què treballo en una oficina?
He decidit parlar-ne amb la mare. Em somriu. Sempre m’ha recolzat en els meus somnis; està d’acord que busqui una altra feina, tot i que segur que cobraré força menys. El pare ens va deixar diners, però n’hi haurà com per poder pagar tota la medicació? Em diu que no m’amoïni, que el pare ja ho tenia tot pensat. El pare, tan savi, sempre ha anat dues passes més endavant que jo.
Els pares, en plural, mai no han deixat de cuidar-me.
Publicat a Lletraferits
2022-2023. Jana Bach
Em passo el dia pensant en la bonica amistat que teníem. A dia d’avui, encara em fa llàstima com va acabar tot. Va ser tan ràpid i inesperat que no em vaig adonar que d’un dia per l’altre, ja no ens parlàvem.
Sé que no deus recordar els moments que passàvem juntes, o de tots els plans que fèiem dia sí i dia també. Sovint, els meus pares i alguns amics em demanen per tu, i he de fingir que ja no em fa mal no saber coses que dos anys enrere sabria de memòria.
Sempre havia pensat que la nostra amistat seria per a tota la vida, i que si alguna vegada ens haguéssim de separar, el destí ens tornaria a fer trobar.
A mesura que el temps va passant estic intentant acceptar que no hi ha res que duri per a sempre, i que ja no ens retrobarem de nou.
Tot i que soc conscient de les hores que passen sense parlar-te i no t’escric missatges per molt que et trobi a faltar, intento no cridar l’atenció; no vull ser la protagonista. Sé que qui va arruïnar la nostra amistat vaig ser jo i, per tant, estaràs millor sense mi.
Per alguna raó desconeguda, et vas allunyar. Mai et vaig demostrar que t’estimava, i encara ho continuo fent; res del que ha passat no minimitza allò que sento.
Vull, sincerament, que es compleixin tots els somnis que un dia em vas confiar, i que arribis a trobar qui realment et sàpiga valorar.
Publicat a Lletraferits
2022-2023. Laia Mateus
Soc a la meva habitació, estirada al llit. Movent-me d’una banda cap a l’altra sense poder tancar els ulls. La tristor m’envaeix cada cop que els tanco. El meu cap reprodueix tots els records i anècdotes juntes de manera desconcertant. Miro el rellotge, són les dues, les tres, les cinc... Així una hora darrere l’altra, com si fossin anys.
Recordo quan la vaig conèixer. Era un dia normal. Vaig arribar a l’escola com cada dia, amb la son encara penjada als ulls. Quan va entrar la professora i va dir que hi havia una alumna nova, no vaig reaccionar. Quan la vaig veure entrar per la porta, la mirada se’m va il·luminar. La segona setmana, després d’haver-la conegut, ja no podia pensar en ningú més. Només sabia parlar d’ella. Després de tres mesos, no em separava del seu costat. Em va demanar per sortir i no m’ho vaig ni pensar.
De tot això ja fa molt. Em dic que deixi de pensar en les nostres tardes juntes, en les hores que passaven tan de pressa que semblaven segons. El temps era il·limitat. Realment, és això el que vull?
El que havia de passar, va passar. Era el millor. És el que crec. Em convenço a mi mateixa, i és la veritat.
El dia se’m fa curt, tot i que em desperto aviat; no paro de fer un munt de coses. Però... quan arriba la nit, les hores es tornen infinites i la sensació de solitud em torna a envair.
Publicat a Lletraferits
2021-2022. Nora Mas
Vaig despertar fa uns dies. No recordava res, però era perquè no existia fins aquell dilluns. No sabia ni qui era ni on estava. Vaig obrir els ulls quan un mòbil va començar a vibrar; era l’alarma per anar a l’institut. La vaig apagar amb ràbia. Eren tres quarts de set.
L’habitació era gran i estava bastant ordenada. No hi havia cap pòster a les parets, però sí tenia fotografies emmarcades. Em vaig mirar en un mirall recolzat al tocador. Vaig aparèixer al cos d’una adolescent. Al cos de l’Alexandra, segons el que hi havia escrit en lletra de pal al que semblava ser una agenda escolar. De sobte, vaig sentir una veu masculina que em cridava: “Alexandra. Estàs desperta?”.
-Sí- em vaig donar pressa en contestar.
-Ves a despertar l’Adam, que ja son gairebé les set.
Adam. Qui era l’Adam? Vaig sortir de la meva habitació, amb ordres de despertar un tal Adam.
-Adam. Adam! Surt ja, que no vull fer tard.
-Ja vinc- Era la veu d’un nen, de més o menys la mateixa edat que l’Alexandra. La mateixa edat que jo.
A dos quarts de vuit vam sortir de casa els dos, cap a l’institut. No sabia on era, així que em limitava a seguir els passos de l’Adam.
-Quina sort això de ser bessons i anar a la mateixa classe.
Perfecte. Amb això que va dir mentre caminàvem, vaig entendre que era el meu germà bessó. Vaig mirar el mòbil. Tenia missatges d’un tal Daniel. Li vaig respondre a la cadena de fotos. Vaig suposar que era un amic de l’Alexandra.
El primer dia de classe va ser un desastre. No coneixia cap amic de l’Àlex, els meus amics. No em vaig separar del meu germà en cap moment. No vaig trigar gaire, però, en aprendre’m els noms dels companys. Parlava durant tot el dia amb en Dani, per missatges.
-A veure si avui ens veiem, que els dilluns tenim el mateix horari.
Veure’ns? On? Horaris de què? No entenc res. No vaig contestar el missatge. Em va agafar un atac de pànic: l’Alex, és a dir, jo, fa hoquei. Entrena cada dia. Com m’ho faré? No tinc ni idea de patinar. Però ha estat fàcil acostumar-s’hi. Soc la capitana de l’equip. I el Dani juga a hoquei al mateix club, a l’equip masculí.
Estar aquí és genial. He tingut sort de trobar-me dins el cos d’una noia com l’Àlex. I és que tot això funciona per atzar. Nosaltres, els “clons”, només tenim un mes de vida al cos d’algú, aleatòriament. Les accions i les decisions que prengui durant aquest temps poden canviar completament la vida de l’Alexandra. Puc fer el que vulgui perquè quan passi el mes, no tornaré a ser ella. No seré res. Però, vol dir això que soc lliure? O contràriament, soc responsable d’una vida? Sí, d’una vida que ara és meva.
Remenant els calaixos de l’escriptori, vaig topar-me amb una llibreta petiteta blava a la portada de la qual hi havia escrit amb lletres ben grosses: “ALEXANDRA M.O”. Es tractava del diari de l’Àlex. Però ben vist, també era el meu diari, així que el vaig obrir i vaig començar-lo a llegir. Començava el 10 de desembre de 2020. En vaig poder extreure molta informació: quan va començar a jugar a hoquei, com li anaven els estudis, quins eren els seus somnis...
El dia 2 de gener de 2022 va ser el primer en què va mencionar al Dani, i a finals d’any, deixa clarament escrit tot el que sent pel seu amic. Sabeu el que he dit abans, que amb un sol gest ho puc canviar tot? Doncs no sé què espero, perquè en dues setmanes desaparec i, abans d’anar-me’n, m’agradaria haver ajudat l’Àlex.
-Adam, diga’m. Creus que ets lliure?
-I ara! Si fos lliure no estaria ara mateix caminant cap a l’insti.
No vaig trobar errònia la resposta del meu germà. Portava només catorze dies anant a l’escola i ja em moria de ganes de no haver-hi de tornar mai més. Però, és per aconseguir ser lliures en un futur el motiu pel qual anem a l’escola? Era jo totalment lliure vivint dins el cos d’algú? Aprofitar-me d’això per fer maldats estaria fatal, però no seria el mateix que canviar la vida actual de l’Àlex per una que jo considero millor?
Vaig estar escrivint al diari durant les dues setmanes restants des que el vaig trobar. Escrivia pàgines i pàgines, plenes de reflexions i de tot el que passava durant el dia. La idea que l’Alexandra ara mateix estigués al cos d’una altra persona em menjava el cap. I si quan tornés a ser ella notava canvis respecte la vida que tenia abans? El millor que podria passar era que durant aquell mes no existís a cap realitat i quedés del tot inconscient.
Però jo també volia aprofitar la meva vida. El meu mes de vida. Volia provar moltes coses abans de tornar a no ser res. Em quedaven menys de dues setmanes per passar-m’ho bé: quedar amb les noies de l’equip, deixar les coses clares amb el Dani, etc.
“S’acosta el final. El final de la meva vida. No me’n vull anar. Vull seguir essent tu, Àlex. Però no seria just. Alexandra, fes sempre el que creguis convenient. Espero no haver alterat massa la realitat. Espero que arribis tan lluny com vulguis. Em mereixo que tinguis una bona vida. M’ho mereixo per haver format part d’ella.”
Aquestes van ser les darreres paraules que vaig escriure al diari.
Després de desaparèixer, el temps no passava. No existia. Però, per un instant, vaig tenir la mateixa sensació que aquell dilluns, a tres quarts de set. Havia tornat. Vaig apagar l’alarma. Aquest cop, a les sis.
Dilluns 12 de juliol de 2034. Sí; un altre mes essent ella.
