Publicat a Lletraferits
2021-2022. Bruno Amilibia
Aquesta és una anècdota personal força curiosa i bastant original.
Des de fa dos anys, formo part del CISV, una organització de voluntaris que proporciona l'oportunitat d'experimentar la diversitat cultural mitjançant programes educatius. El seu objectiu és assolir un món més just i pacífic a través de la cooperació, l'entesa i l'amistat intercultural.
La primera vegada que vaig participar en una de les seves activitats, es tractava de passar dos dies, amb d’altres nois i noies, a Montjuïc. Vam fer molts jocs, d’entre els quals recordo és un que es tractava de cantar individualment una cançó per estrofes i els altres l’havíem de repetir.
A la nit, estàvem jugant a tigres i àngels, quan un monitor disfressat de “Ninja” em va donar un cop amb un “nunchaku”, una arma d’arts marcials tradicional d’Okinawa que consta de dos pals connectats en un extrem per una cadena curta o per una corda. Se li va trencar a les mans i un dels pals va sortir disparat cap a mi. De la força de l’impacte vaig anar a parar al terra i em vaig fer un tall a la cella perquè estava ple de pedres.
Passat el primer ensurt, vam esperar un taxi per anar a l’hospital perquè estava clar que calia cosir-me el trau. En arribar a Sant Pau, em van atendre molt ràpid. Em van posar dues vegades anestèsia perquè a la primera notava molt el mal i el metge d’urgències va decidir que no calia fer-me patir i em va regalar una segona punxada. Va ser molt amable i abans de començar a cosir, em va dir que podia escollir el color del fil.
Mai m’hauria imaginat que els cirurgians tinguessin fils de colors diferents, i a més, que deixessin triar al pacient quin color preferien. Vaig rumiar dos minuts i, finalment, em vaig decidir: blau elèctric.
Vaig estar uns dies amb la cella decorada d’un color blau elèctric llampant i així es va acabar l’aventura del meu primer joc de nit.
Publicat a Lletraferits
2021-2022. Lola Marquès
Aviat farà un any que el meu avi va morir, i no he deixat de pensar en ell cap dia i en totes les coses que fèiem junts. La veritat és que el trobo a faltar molt, i m’agrada recordar les coses que he fet i he après amb ell.
Recordo un dia, deuria ser un cap de setmana, que vaig anar a casa dels avis i, com que cada matí ell sortia a buscar el diari i a veure ocells, em va preguntar si volia anar amb ell. Em va portar al centre comercial de Les Glòries perquè havia de comprar un pot de mel que li agradava molt.
En entrar al supermercat, vam passar davant la secció de les olives. A mi sempre m’han agradat molt, i a ell també. Em vaig quedar embadalida mirant aquell munt de pots tan replens d’olives verdes i grosses, i l’avi es va adonar que em moria de ganes d’agafar-ne una.
Aleshores, se’m va apropar i em va dir a cau d’orella que n’agafés una. Li vaig dir xiuxiuejant que tenia por que algú em veiés i em renyés, però quan vaig aixecar els ulls per a observar la seva reacció, se’m va avançar. Ràpid com un llamp va posar la mà dins el pot, va agafar una oliva i se la va menjar. La meva reacció va ser instantània; vaig fer exactament el mateix que ell. Ens vam mirar, tots dos amb la boca plena, ens vam posar a riure fins que les llàgrimes ens van començar a saltar i vam sortir a corre-cuita del supermercat.
Quina sort he tingut d’haver pogut gaudir durant catorze anys d’un avi com el meu. Hem compartit moltíssimes històries i un munt d’anècdotes i, sobretot, he estat al seu costat en els moments més durs, quan m’ha necessitat
Publicat a Lletraferits
2021-2022. Natàlia Simarro
Aquella nit, la princesa Isabel estava molt nerviosa. L’endemà venia al palau on residia l’home amb qui s’havia de casar, el marquès Ludovic de Galvany, que tornava de participar en una batalla en una llunyana regió.
A la seva habitació, dues donzelles la van ajudar a treure’s el vestit que duia posat. Era un vestit molt car, confeccionat amb teles procedents d’Orient, i a posar-se roba adequada per a passar la nit. En aquella època, les nits eren molt fredes i a l’habitació només hi havia una petita llar de foc.
Sola a la seva habitació, la princesa es va disposar a dormir. La foscor inundava la cambra i el silenci era penetrant.
A mitjanit, va tenir la sensació que la porta s’obria. Va obrir els ulls, però no va veure res. Tot i així, es va espantar. Es va tapar fins al cap amb les mantes i va estar tan quieta com va poder mentre esperava atemorida. Va sentir unes passes d’algú que s’acostava a poc a poc cap al llit. Va romandre immòbil, aquells instants li van semblar una eternitat.
Un raig de sol va entrar juganer per la finestra i la princesa es va despertar. Molt contenta, va pensar que tot havia estat un malson.
Aleshores, va entrar a l’habitació una de les seves donzelles. Estava plorant desconsoladament, i entre sanglots i llàgrimes, li va dir: -Senyora, senyora! Quina desgràcia! Ens ha arribat la notícia a palau que el marquès s’ha mort aquesta nit en una emboscada amb uns bandolers. Ho sento molt, senyora!
La princesa es va quedar blanca com el paper i en aquell moment va veure un objecte als peus del llit, just on havia sentit les misterioses passes aquella nit. Era un mocador que havia regalat al seu estimat Ludovic perquè mai no oblidés l’amor que sentien l’un per l’altre; estava arrugat i ple de sang.
Publicat a Lletraferits
2020-2021. Laia Escoda
La casa que s’alçava imponent davant dels seus ulls li causava una sensació misteriosa i intrigant alhora, ja que havia passat molts cops per aquell bosc passejant el seu gos, però aquella era la primera vegada que es trobava amb aquell edifici sinistre. Estava construïda de formigó, molt gastat. Per alguns llocs s’estava ensorrant i es feia molt evident la seva antiguitat.
Les finestres estaven plenes de pols, algunes fins i tot tenien els vidres trencats, com si algú s’hagués dedicat a tirar-hi pedres. Per dins estaven tapades amb uns llençols bruts de pols i de terra que impedien que ni un petit raig de llum pogués passar a l’interior. Els porticons de fusta havien caigut i es trobaven fets malbé i envoltats per plantes grimpadores. Per tota la façana es podia veure com les males herbes i algunes petites arrels hi havien crescut amb el pas del temps i en cobrien moltes parts.
La casa tenia una petita entrada, com una mena de porxo, amb el terra de fustes mal col·locades i una barana vella de ferro rovellat. El que més li cridava l’atenció d’aquesta entrada era que hi havia crescut un arbre immens entre les fustes velles i gastades. Creuava el sostre fins arribar a l’alçada dels altres arbres del bosc. La porta principal estava tancada amb fustes clavades amb claus que sobresortien per tot arreu.
S’estava fent fosc, però no li va caldre encendre la llanterna del mòbil perquè penjant d’una branca d’aquell arbre hi havia penjat un fanalet. La llum càlida atreia totes les papallones de nit i il·luminava tènuement la porta, on es veien algunes aranyes caminant ràpidament.
Un calfred va recórrer el cos de la noia; tenia un mal pressentiment, sabia que havia de marxar d’allà. Tot i així, alguna cosa desconeguda per alguna raó igualment desconeguda li ho impedia. S’havia quedat paralitzada davant d’aquell edifici misteriós que tant li recordava les cases de bruixes que sortien als llibres que li llegia l’àvia quan era petita i que parlaven de màgia negra i de bruixeria en un bosc com aquell.
El lladruc del seu gos li va provocar un sobresalt. S’havia quedat hipnotitzada davant la casa i s’havia oblidat d’ell. Va seguir el so dels lladrucs fins a la part posterior, on es va trobar davant una imatge esfereïdora. Tota la façana del darrere estava coberta d’arrels d’arbres i de teranyines i d’altres insectes que s’anaven enfilant pels vidres trencats de les finestres fins a entrar dins l’edifici. El gos no parava de perseguir cuques de llum que en volar il·luminaven aquella escena tan impactant
Va tenir la impressió que la casa havia emergit de l’interior de la terra, i les arrels, els arbres i les insectes l’estaven abraçant per dins i per fora, sense deixar-la anar del tot, com si formés part indestructible d’aquell bosc.
