Publicat a Lletraferits
2020-2021. Laia Escoda
La casa que s’alçava imponent davant dels seus ulls li causava una sensació misteriosa i intrigant alhora, ja que havia passat molts cops per aquell bosc passejant el seu gos, però aquella era la primera vegada que es trobava amb aquell edifici sinistre. Estava construïda de formigó, molt gastat. Per alguns llocs s’estava ensorrant i es feia molt evident la seva antiguitat.
Les finestres estaven plenes de pols, algunes fins i tot tenien els vidres trencats, com si algú s’hagués dedicat a tirar-hi pedres. Per dins estaven tapades amb uns llençols bruts de pols i de terra que impedien que ni un petit raig de llum pogués passar a l’interior. Els porticons de fusta havien caigut i es trobaven fets malbé i envoltats per plantes grimpadores. Per tota la façana es podia veure com les males herbes i algunes petites arrels hi havien crescut amb el pas del temps i en cobrien moltes parts.
La casa tenia una petita entrada, com una mena de porxo, amb el terra de fustes mal col·locades i una barana vella de ferro rovellat. El que més li cridava l’atenció d’aquesta entrada era que hi havia crescut un arbre immens entre les fustes velles i gastades. Creuava el sostre fins arribar a l’alçada dels altres arbres del bosc. La porta principal estava tancada amb fustes clavades amb claus que sobresortien per tot arreu.
S’estava fent fosc, però no li va caldre encendre la llanterna del mòbil perquè penjant d’una branca d’aquell arbre hi havia penjat un fanalet. La llum càlida atreia totes les papallones de nit i il·luminava tènuement la porta, on es veien algunes aranyes caminant ràpidament.
Un calfred va recórrer el cos de la noia; tenia un mal pressentiment, sabia que havia de marxar d’allà. Tot i així, alguna cosa desconeguda per alguna raó igualment desconeguda li ho impedia. S’havia quedat paralitzada davant d’aquell edifici misteriós que tant li recordava les cases de bruixes que sortien als llibres que li llegia l’àvia quan era petita i que parlaven de màgia negra i de bruixeria en un bosc com aquell.
El lladruc del seu gos li va provocar un sobresalt. S’havia quedat hipnotitzada davant la casa i s’havia oblidat d’ell. Va seguir el so dels lladrucs fins a la part posterior, on es va trobar davant una imatge esfereïdora. Tota la façana del darrere estava coberta d’arrels d’arbres i de teranyines i d’altres insectes que s’anaven enfilant pels vidres trencats de les finestres fins a entrar dins l’edifici. El gos no parava de perseguir cuques de llum que en volar il·luminaven aquella escena tan impactant
Va tenir la impressió que la casa havia emergit de l’interior de la terra, i les arrels, els arbres i les insectes l’estaven abraçant per dins i per fora, sense deixar-la anar del tot, com si formés part indestructible d’aquell bosc.
Publicat a Lletraferits
2020-2021. Martina Ros
Fa cinc anys que treballo en la mateixa empresa. Em passejo per tot arreu amb un equip de neteja en un lloc ple d’innovadors. Justament aquells dies estaven enllestint el prototip d’un producte que sens dubte revolucionaria el món tecnològic i posaria a l’empresa entre les tres millors d’aquest àmbit.
Només necessitaven la patent per posar-lo en marxa quan va passar l’impensable. Un fet que va posar el punt de mira cada una de les persones que havien estat treballant en el projecte, però sobretot a mi; era la que ho sabia tot.
22/10/2020
Era una sala petita i fosca, il·luminada únicament per una làmpada de llum “led” que t’encegava. Sens dubte volien causar intimidació a tothom que hi entrava. El cap de l’empresa, el senyor Vives, seia en una cadira al costat del vicepresident, el senyor Llop, i el que devia ser l’investigador privat de la multinacional. Aquest darrer, amb un bloc de notes i un bolígraf, va començar a fer preguntes: On era ahir a les dues? Volem saber què va veure i a qui...
21/10/2020
Havia arribat cinc minuts tard a la feina. L’ambient era diferent del dels altres dies. La gent estava nerviosa. Tot estava enllestit i els era difícil esperar més estona. Pujava a la divuitena planta i, com sempre, la secretària del senyor Llop em saludava i m’acompanyava fins al seu despatx perquè necessitava una bona neteja i una mica de ventilació ja que l’havien pintat feia res. Un cop havia acabat, m’avisarien per anar a netejar la sala de reunions de la quinzena planta.
Les sales de reunions tenen totes una taula llarga envoltada de cadires. Solen estar ocupades per molts empresaris que discuteixen diverses qüestions i acostumen a menjar i fins i tot fumen, per la qual cosa sempre deixen el terra força brut. Acabava d’escombrar quan vaig sentir algú discutint al lavabo; un home i una dona que intentaven posar-se d’acord en alguna cosa que ara no recordo bé, tot i que estic segura haver sentit “problema en el motor”.
En aquest moment el senyor Vives m’interromp i em pregunta què havia sentit.
-Estàs segura d’haver escoltat “problema en el motor”?
-Si, he assentit segura i sense cap mena de dubte.
-I... no saps qui eren els que discutien? –ha preguntat nerviós.
-No, senyor.
-Bé. Continuem si us sembla amb el cas inicial –diu l’investigador.
-D’acord.
Me’n vaig anar abans que sortissin del lavabo cap al despatx del senyor Vives. Va ser després de netejar allà que vaig anar a la sala de l’ordinador general. Eren les dues i deu i tot semblava normal, però una olor estranya s’havia quedat impregnada a l’aire.
-Quina mena d’olor? –em pregunta l’investigador.
-No sabria com descriure-la. Era com... com una barreja de pintura i de fum.
De sobte, tot em va quadrar. Sense pensar, el meu dit va indicar cap a una persona d’aquella sala, i de la meva boca van sortir aquestes paraules.
-Ha estat vostè!
Una setmana després...
L’ambient ja tornava a ser el de sempre. L’empresa estava a punt de tenir las patent i aconseguien solucionar el problema del motor, com bé havia escoltat feia uns dies al lavabo.
El senyor Llop havia estat despatxat després d’haver enviat els plànols del prototip a la competència, i jo seguia netejant cada dia sala darrera sala.
Publicat a Lletraferits
2020-2021. Berta Martínez
Em desperto, em trobo tancada. No recordo ni com he arribat ni per què sóc aquí.
Un dia abans...
Em desperto amb una trucada de l’oficina; hi ha hagut un assassinat. Mentre el cafè va sortint de la cafetera, em vesteixo i em rento les dents. Agafo el meu cafè i surto de casa. Arribo al lloc del crim, un carrer buit on ningú no passaria de nit, però per desgràcia la nostra víctima sí que ho va fer.
Està estirada al terra de boca terrosa, amb un tret al clatell. Li havien disparat des de darrere i per les cremades que tenia al voltant del tret, havia estat a boca de canó (tocant la pell amb la boca de la pistola). Vaig cap els meus companys i els pregunto si sabem qui era. Es deia Lexa, d’uns 30 anys. Cabell castany, pell morena, ulls verds blavosos i devia fer metre setanta, més o menys. Pel que deia al seu DNI, tenia el domicili bastant lluny de la zona del crim i no era d’aquí, sinó que era dels Estats Units. En veure aquesta darrera informació, penso què podia fer a la nostra ciutat i llegeixo seguidament que era advocada. Després, hem començat a endinsar-nos més en la seva vida tant personal com professional.
Primer de tot, hem anat a mirar el seu pis per veure si hi ha qualsevol cosa fora del normal. En arribar, veiem que està tot regirat, com si algú hagués entrat per alguna cosa desesperadament. Potser ha estat l’assassí. Ens posem a buscar qualsevol pista; una empremta dactilar, un cabell, el que sigui. Només trobem un cabell ros llarg i unes empremtes digitals, tot de la mateixa persona, una tal Clarke.
Fem anar la noia a la comissaria per preguntar-li de què coneixia la víctima. Es posa a plorar; era la seva companya des de feia deu anys, just estava a punt de demanar-li matrimoni. Li fem les preguntes rutinàries: si l’havia notat diferent últimament, si estava treballant en algun cas important o perillós, si hi havia algun client descontent, etc. Ella ens diu que portava uns dies estranya, com una mica paranoica, espantada, ja que estava treballant en un cas del qual no li havia parlat. Això últim és el que se li feia una mica estrany, ja que sempre li explicava els seus casos.
En acabar de parlar amb la Clarke, vaig a l’oficina de la Lexa a buscar els paper d’aquest cas i així entendre el perquè d’aquesta por. Quan entrem a l’oficina, tot està normal. Sembla que la persona que ha regirat casa seva no ha vingut aquí encara. Ens posem a buscar papers i trobem l’últim cas en què treballava. Sortosament, era una persona molt meticulosa i endreçada i per això hem anat bastant ràpid. Sembla que treballava en un cas bastant difícil i privat, ja que no surt enlloc el nom del client. L’única cosa que podem agafar és el numero del compte bancari des del qual es fan els pagaments de les sessions.
Quan ja hem investigat quin nom es correspon al compte bancari, anem a l’adreça indicada. Entrem, la casa sembla abandonada, cosa que no acabem d’entendre. Ens separem. El meu company sent un soroll en una habitació i em crida perquè hi vagi. Obrim la porta i veiem una àvia tancada en una mena de gàbia. Quan l’estem intentant ajudar per obrir la porta i treure-la d’allà, ens somriu i tot es torna fosc.
Ara...
M’incorporo, miro al meu costat, estic esposada al meu companys. El desperto. Em mira i em pregunta què ha passat. L’única cosa que recorda és el mateix que jo; una àvia tancada en una gàbia. Notem els dos alhora una molèstia al clatell, hi tenim una marca com d’agulla; ens han drogat. Buscant amb la mirada trobem un interruptor al nostre costat, el premo i encenc el llum. Veiem una mena de porta instal·lada al sostre; l’única via d’escapatòria que tenim.
Ens aixequem i intentem trobar alguna cosa per treure’ns les esposes, però no trobem res. L’únic que hi ha és una caixa tancada amb clau, que potser podríem fer servir per intentar arribar a la porta del sostre. El meu company la intenta obrir i ho aconsegueix. A dins hi ha un bon grapat de cadenes. Les traiem i així la caixa està buida i la podrem moure amb més facilitat.
Aleshores, sentim un soroll darrer la paret de l’habitació; potser hi ha algú més tancat com nosaltres. Intentem fer un forat a la paret aprofitant que hi ha una part que sembla feta de fusta. Aconseguim fer un forat per on passar, però el que hi ha a l’altra banda no és una persona; és un tigre. Abans que pugui passar del tot pel forat i ferir-nos, posem la caixa sota la porteta del sostre i ens hi enfilem com podem.
En aquest instant entenc quin era el cas que portava la Lexa; contraban d’animals. Potser es va posar a investigar pel seu compte i els delinqüents se’n van adonar. Per això la van contractar, per a poder tenir contacte amb ella. Mentre aquella nit l’advocada anava a l’entrevista, l’àvia o algú altre l’esperava a la cantonada i la van assassinar.
Però aquesta suposició no em serveix de res. El que necessito urgentment ara és obrir aquesta porta.
M’enfilo damunt les espatlles del meu company i així, arribant amb les puntes dels dits a la porteta, l’aconsegueixo obrir.
Quin ensurt! Em trobo la cara d’una persona davant la meva que em mira fixament, la mateixa persona que hi havia tancada a la gàbia, amb la diferència que ara ens està apuntant amb una pistola. No tenim cap escapatòria. Tenim un tigre sota nostre i una persona apuntant-nos amb una pistola. S’ha acabat.
I tant que s’ha acabat. El meu company no m’aguanta més i cau al terra; el tigre l’ataca i el mata. A l’instant recupero la mobilitat al canell perquè les esposes es desenganxen de la part del meu pobre company. Mentrestant, com si fos un acte reflex, m’agafo de la mà que hi ha a la porta, fent pensar a l’àvia que vull treure l’arma.
Hi ha un tret, però jo ja no el sento. Noto, això sí, com el tigre està acabant amb la vida del meu company i l’àvia que diu:
“Ho hauries d’haver deixat estar abans.”
Publicat a Lletraferits
2020-2021. Helena Poves
I, a la vida
s’ha de caminar,
volar.
Si no hi ets,
de camí a casa,
un bosc insalubre
m’omple
i m’ofega.
Blanca, groga, lila
el teu aire m’avisa
que ja no tornaràs.
Quan més et vull,
més lluny estàs,
i si et crido,
ja no em sentiràs.
I, tot i que
la lluna que jo veig
es reflecteix al mar,
en ser mestral,
aixeca el temporal.
I, tot i que
la lluna que jo veig,
la veuen els mateixos,
la privada felicitat
no és la que mereixo;
la vida ara està barrada.
Veus m’arriben des de l’altra banda
criden i defensen
el vulnerable mot:
Llibertat.
