Publicat a Lletraferits
2020-2021. Wenghi Luo
Escolto tranquil·lament les onades petites i calmades. Observo les gavines que volen. Penso en la immensitat infinita del mar.
El mar és un lloc desitjat perquè és bonic. L’aigua és blava com el cel i els petits vaixells que el solquen formen un bell quadre. El sol l’il·lumina i el fa brillar com els estels a la nit. El cel està decorat pels núvols amb formes de flors de jardí.
Quan estem tristos, la visió de les onades allunya les preocupacions. Ens concentrem en la sorra suau i en les petxines acolorides i brillants. Si fa bon temps, les persones estan estirades prenent el sol i la canalla corre fent xisclets i esquitxant mentre juguen despreocupadament.
Cau la nit, lentament el sol es va retirant. L’aigua es torna vermellosa, la gent mandrosament comença a marxar. Ja no hi ha ningú; tot està calmat i sembla que el mar s’adorm.
Penso que el mar és multicolor; és vermell perquè el sol el tenyeix; és verd perquè el bosc d’algues de les seves profunditats es deixa entreveure; és groc per la sorra daurada; és de molts colors pels coralls i pels peixos que hi viuen.
Només tinc un adjectiu que descriu allò que per a mi és el mar: preciós.
Publicat a Lletraferits
2020-2021. Núria Moreno
Els records són una part de nosaltres.
El que ens manté dia a dia,
ens forma com a persones
i ens inspira des de la llunyania.
De records n’hi ha de bons i de dolents.
Ens poden ferir o turmentar,
provoquen angoixa i patiment
fent que els vulguem oblidar.
Però també n’hi ha de bons, agradables.
Ens alegren el dia i ens posen contents,
potser records de la infantesa
o d’algun dia diferent.
Els records ens ajuden a evitar.
A no tornar a ensopegar,
potser amb alguns tràngols del passat
que ja haguem superat.
Els records són bonics d’enyorar,
fotos i gravacions de moments quotidians
on et fixes en la felicitat d’abans.
Publicat a Lletraferits
2020-2021. Daniela Ralla
El meu mico és petit i eixerit. Té els ulls clars, rodonets i grans. La part de la boca li sobresurt del rostre. Té les mans i els peus com si fossin uns guants sense dits, només es veu el dit gros. El cos és marró fosc, i les mans i part del cap, més clars.
Quan era petita i anava a casa dels meus avis, sempre em fixava en un peluix que tenia el meu avi damunt la tauleta de nit; m’encantava. Recordo que era petit, diria que fins i tot més petit que el meu, i duia una mena de peça de roba com un pitet de color ataronjat. M’agradava molt i sempre deia que el volia per a mi.
Un dia, els avis em van regalar un peluix molt semblant a aquell que em tenia el cor robat. Van estar buscant durant dies si en trobaven un d’igual, però no el van trobar i finalment els va agradar aquell que realment s’hi assemblava molt. Va ser un regal especial i em va fer moltíssima il·lusió.
Fa poc, el meu pare em va explicar que l’avi mai no m’havia volgut donar el seu peluix perquè per a ell tenia un significat especial, i aquests objectes no es poden donar a ningú. Havia estat un regal que un familiar li havia portat na de les vegades que havia estat ingressat a l’hospital, i per això no era un regal com qualsevol altre.
Ara, jo també tinc el meu peluix especial, com ell, i m’agrada tant com li agradava a ell.
Publicat a Lletraferits
2020-2021. Èric Gil
Ha esdevingut el meu fat
estar a una màscara enganxat.
Els asiàtics ens avisaren
i nosaltres ens en burlàrem.
Abans la cara no ens tapàvem
ni la salut ens jugàvem
d’aquells que són més savis;
d’aquells que són més vells.
Però ara s’ha pintat tot
del color blau del morrió.
No me’l trec davant de tots,
tots pensem que és el millor.
Veig la gent amb la cara tallada,
que amb diferents colors la decoren ara.
Hem normalitzat que a tots ens costa respirar ara
mentre cridem la gent que no la porta tapada.
L’estat tracta d’herois aquells que la porten posada,
tot això perquè vestim amb orgull la cara tapada,
Però per culpa d’aquest acte
la llibertat es qüestionada.
Som lliures en tenir la cara tallada?
Som nosaltres amb la personalitat tallada?
