Publicat a Lletraferits
2020-2021. Núria Moreno
Els records són una part de nosaltres.
El que ens manté dia a dia,
ens forma com a persones
i ens inspira des de la llunyania.
De records n’hi ha de bons i de dolents.
Ens poden ferir o turmentar,
provoquen angoixa i patiment
fent que els vulguem oblidar.
Però també n’hi ha de bons, agradables.
Ens alegren el dia i ens posen contents,
potser records de la infantesa
o d’algun dia diferent.
Els records ens ajuden a evitar.
A no tornar a ensopegar,
potser amb alguns tràngols del passat
que ja haguem superat.
Els records són bonics d’enyorar,
fotos i gravacions de moments quotidians
on et fixes en la felicitat d’abans.
Publicat a Lletraferits
2020-2021. Daniela Ralla
El meu mico és petit i eixerit. Té els ulls clars, rodonets i grans. La part de la boca li sobresurt del rostre. Té les mans i els peus com si fossin uns guants sense dits, només es veu el dit gros. El cos és marró fosc, i les mans i part del cap, més clars.
Quan era petita i anava a casa dels meus avis, sempre em fixava en un peluix que tenia el meu avi damunt la tauleta de nit; m’encantava. Recordo que era petit, diria que fins i tot més petit que el meu, i duia una mena de peça de roba com un pitet de color ataronjat. M’agradava molt i sempre deia que el volia per a mi.
Un dia, els avis em van regalar un peluix molt semblant a aquell que em tenia el cor robat. Van estar buscant durant dies si en trobaven un d’igual, però no el van trobar i finalment els va agradar aquell que realment s’hi assemblava molt. Va ser un regal especial i em va fer moltíssima il·lusió.
Fa poc, el meu pare em va explicar que l’avi mai no m’havia volgut donar el seu peluix perquè per a ell tenia un significat especial, i aquests objectes no es poden donar a ningú. Havia estat un regal que un familiar li havia portat na de les vegades que havia estat ingressat a l’hospital, i per això no era un regal com qualsevol altre.
Ara, jo també tinc el meu peluix especial, com ell, i m’agrada tant com li agradava a ell.
Publicat a Lletraferits
2020-2021. Èric Gil
Ha esdevingut el meu fat
estar a una màscara enganxat.
Els asiàtics ens avisaren
i nosaltres ens en burlàrem.
Abans la cara no ens tapàvem
ni la salut ens jugàvem
d’aquells que són més savis;
d’aquells que són més vells.
Però ara s’ha pintat tot
del color blau del morrió.
No me’l trec davant de tots,
tots pensem que és el millor.
Veig la gent amb la cara tallada,
que amb diferents colors la decoren ara.
Hem normalitzat que a tots ens costa respirar ara
mentre cridem la gent que no la porta tapada.
L’estat tracta d’herois aquells que la porten posada,
tot això perquè vestim amb orgull la cara tapada,
Però per culpa d’aquest acte
la llibertat es qüestionada.
Som lliures en tenir la cara tallada?
Som nosaltres amb la personalitat tallada?
Publicat a Lletraferits
2020-2021. Ada de Dalmases
L’aire fred de la tardor em recorria el cos. M’entrava per les mànigues i pels baixos de la bata. La sensació de calfred se n’anava en adonar-me que jo era fred com jo, com l’aire de tardor, fins i tot com el d’hivern, potser perquè era tan pàl·lid que se’m podria confondre amb un floc de neu. En adonar-se’n, el fred marxava.
El fred sempre espera qui és calent i per això sempre m’ha agradat pensar que fins i tot el fred busca la calor.
Trobo que el fred és més humà que algunes persones.
A mi el fred no em desagrada perquè em desperta, ni que sigui una mica, i m’explica coses sobre d’on ve. I ara em passo les tardes mirant la finestra i escoltant el fred com acarona els vidres o com pica els nassos de les infermeres.
Normalment, amb el fred ve el vent.
Recordo com m’entrebesava els cabells i m’hi enredava fulles o com m’emportava el pol·len aromàtic de les flors i me’l pujava pel nas. Jo esternudava i ell em feia voleiar les faldilles, i jo reia i m’avergonyia. I els insectes miraven i jo, inconscient, els trepitjava fent bots. Alguns curiosos s’ho quedaven mirant, agraciant el vent, i jo aleshores envermellia.
On sóc ara només venten les cortines i les bates blanques.
La mare m’estira un somriure i em diu: ”No ho entens, filla. Ara ets immune al vent, i ell s’està preparant per contraatacar quan surtis d’aquí”. Jo me l’estimo i la miro amb complicitat.
Avui els llençols se m’enfilen pel cos, des dels dits del peu fins a la boca. És suficient per asfixiar-me tan fort com per oblidar-me del mal. La gana juga amb el meu interior i em remou l’estómac fins fer-me serrar les dents i assecar-me els llavis. Mossego els llençols, la son em cau de les parpelles i reposa sobre les dues bosses de cansament que carrego sota els ulls.
I aleshores, la mare m’acarona les galtes, seques, que sap que sempre són humides, i em diu: “Estimada, lleva’t; és l’hora”. I m’acarona el cap suau i alhora mig raspós.
I jo li responc amb veu ronca, però subtil: “Mare, em puc menjar el teu pulmó?”. I ella obre els ulls, parpelleja i em respon: “No. I com a veredicte de tal ofensa avui en tallarem un trosset del teu, que de tanta cobdícia ha ennegrit”.
I tot seguit, la mare m’acosta un beuratge amb una inequívoca pudor. I jo, amb ullets, me’l miro i li etzibo: “És vostè una bruixa; el que m’ha preparat sens dubte és cicuta”.
Ella es sorprèn i segueix parlant: “T’hauré d’obrir en canal per introduir-te-la, o te la beuràs orgullosa del teu pensament”. La citació de Sòcrates em satisfà i el seu somriure m’entendreix. Poc em dura la tendresa en notar aquell líquid fastigós que em recorre la gola i m’empastifa la llengua.
Minuts després, em posen un tub pel nas i una mascareta a la boca. M’adormen fins deixar de sentir l’escalfor de la mà de la mare. Amb l’altra, s’abriga el pit amb la jaqueta, lluitant contra el fred d’un matí d’inicis d’hivern.
M’adormo xiuxiuejant-li al fred que tingui cura de la mare.
Ara sóc el fred que li esvalota els cabells i li eixuga les llàgrimes.
L’aire fred de la tardor em recorria el cos. M’entrava per les mànigues i pels baixos de la bata. La sensació de calfred se n’anava en adonar-me que jo era fred com jo, com l’aire de tardor, fins i tot com el d’hivern, potser perquè era tan pàl·lid que se’m podria confondre amb un floc de neu. En adonar-se’n, el fred marxava.
El fred sempre espera qui és calent i per això sempre m’ha agradat pensar que fins i tot el fred busca la calor.
Trobo que el fred és més humà que algunes persones.
A mi el fred no em desagrada perquè em desperta, ni que sigui una mica, i m’explica coses sobre d’on ve. I ara em passo les tardes mirant la finestra i escoltant el fred com acarona els vidres o com pica els nassos de les infermeres.
Normalment, amb el fred ve el vent.
Recordo com m’entrebesava els cabells i m’hi enredava fulles o com m’emportava el pol·len aromàtic de les flors i me’l pujava pel nas. Jo esternudava i ell em feia voleiar les faldilles, i jo reia i m’avergonyia. I els insectes miraven i jo, inconscient, els trepitjava fent bots. Alguns curiosos s’ho quedaven mirant, agraciant el vent, i jo aleshores envermellia.
On sóc ara només venten les cortines i les bates blanques.
La mare m’estira un somriure i em diu: ”No ho entens, filla. Ara ets immune al vent, i ell s’està preparant per contraatacar quan surtis d’aquí”. Jo me l’estimo i la miro amb complicitat.
Avui els llençols se m’enfilen pel cos, des dels dits del peu fins a la boca. És suficient per asfixiar-me tan fort com per oblidar-me del mal. La gana juga amb el meu interior i em remou l’estómac fins fer-me serrar les dents i assecar-me els llavis. Mossego els llençols, la son em cau de les parpelles i reposa sobre les dues bosses de cansament que carrego sota els ulls.
I aleshores, la mare m’acarona les galtes, seques, que sap que sempre són humides, i em diu: “Estimada, lleva’t; és l’hora”. I m’acarona el cap suau i alhora mig raspós.
I jo li responc amb veu ronca, però subtil: “Mare, em puc menjar el teu pulmó?”. I ella obre els ulls, parpelleja i em respon: “No. I com a veredicte de tal ofensa avui en tallarem un trosset del teu, que de tanta cobdícia ha ennegrit”.
I tot seguit, la mare m’acosta un beuratge amb una inequívoca pudor. I jo, amb ullets, me’l miro i li etzibo: “És vostè una bruixa; el que m’ha preparat sens dubte és cicuta”.
Ella es sorprèn i segueix parlant: “T’hauré d’obrir en canal per introduir-te-la, o te la beuràs orgullosa del teu pensament”. La citació de Sòcrates em satisfà i el seu somriure m’entendreix. Poc em dura la tendresa en notar aquell líquid fastigós que em recorre la gola i m’empastifa la llengua.
Minuts després, em posen un tub pel nas i una mascareta a la boca. M’adormen fins deixar de sentir l’escalfor de la mà de la mare. Amb l’altra, s’abriga el pit amb la jaqueta, lluitant contra el fred d’un matí d’inicis d’hivern.
M’adormo xiuxiuejant-li al fred que tingui cura de la mare.
Ara sóc el fred que li esvalota els cabells i li eixuga les llàgrimes.
