Publicat a Jocs Florals
2022-2023. Inara Parráguez. 1r Premi. Categoria G .Prosa
EI poder de l’escriptura és per a qui amb les seves mans i la seva ment pot arribar a crear una melodia més que perfecta.
Escriure és aïllar-te del món. Significa calmar els dimonis que et dominen per dins, però que en un paper es fan tan petits que en tens el poder i el control absolut.
Escriure és traduir la teva vida en lletres i plasmar-les en un paper, fent que així es converteixi en una de les poesies més belles del món i que tothom vol llegir. Tot i així, realment, l’única persona que sap i entén el significat ets tu perquè les lletres sempre són i seran teves.
Escriure és donar vida als teus pensaments i conèixer-ne les seves històries de primera mà. Els teus escrits contenen les lletres de la teva vida, de la teva essència i de les experiències que a poc a poc vas acumulant. A vegades és un reflex amb la força d’un tsunami, d’altres, són onades calmades que desapareixen a la sorra pacíficament.
Mentre l’escriptura sigui al teu costat, sempre tindràs algú a qui explicar tot allò que t’amoïna, que no ets capaç de dir en veu alta. Saps segur que mai no et jutjarà.
Els problemes que s’amaguen dins teu no desapareixen, no es poden cremar. Ara bé, si són en un full, es poden cremar; si són a l’ordinador, es poden suprimir.
Quan tinguis un mal dia o tinguis el pensament massa emboirat, agafa un paper i un bolígraf. Prova d’escriure allò que t’està passant. Segur que et desfogues i després et sentiràs molt millor.
Publicat a Jocs Florals
2022-2023. Ada Mansilla. Accèssit. Categoria F. Prosa
Aquella nit, el cel tenia un color blau marí, com les aigües profundes del mar, on no arriba cap raig de llum. Els núvols color cendra estaven revolucionats, i la lluna també blavosa anava desapareixent a poc a poc.
Els focs d’artifici recobrien de tant en tant el cel, i il·luminaven intermitentment la ciutat. Els darrers esclats van començar a deixar els carrers en silenci, mentre l’últim resplendor s’escampava entre les cases. Van emmudir les rialles de felicitat de les famílies i amics, i tot va quedar en silenci absolut.
El cel va quedar cobert d’una preciosa lluentor, i la bellesa va anar quedant diluïda pel camí. Era com veure un cigne blanc que emprèn el vol, o com el dolç i delicat aleteig d’una papallona monarca.
Els ulls cada cop em pesaven més, les cames em tremolaven i, a poc a poc, semblava que anava perdent la força. Em vaig despertar desorientat. Veia un rierol i sentia uns ocells que cantaven. Encara confós i una mica marejat, vaig dir:
-On soc?
Em vaig començar a aixecar amb delicadesa, però tenia les cames de gelatina. Vaig ensopegar de genolls al terra. Vaig sentir un dolç i càlid riure, seguit d’una preciosa veu que em va dir:
-Necessites ajuda per aixecar-te?
Vaig allargar-li la mà, acceptant així la seva amable ajuda. En mirar-li el rostre, el color vermell se’m va començar a escampar per tota la cara. Era l’home més meravellós que els meus ulls havien apreciat en tota la vida. Semblava un àngel. Estava pàl·lid com la llet, els llavis com la sang i desprenia una olor familiar.
-Fas olor de mantega!
Dit això, vaig perdre la força i em vaig precipitar damunt seu.
-Així, és veritat que els humans sou així d’estranys?
Vaig sentir la pregunta mig marejat, i tot seguit em vaig despertar del tot, estès al terra. Notava enrenou de gent i la sirena d’una ambulància. Era un soroll molest, així que vaig decidir obrir els ulls a poc a poc.
-Noi! Et trobes bé? Ara arriba l’ambulància! – em va dir una dona.
Poc després, l’ambulància se’m va emportar a l’hospital. Em van fer diverses proves per saber què m’havia passat. El metge va entrar a l’habitació i em va dir que tenia anèmia aguda. Em va donar la recepta de la medicació. Va afegir a la breu conversa que l’endemà ja podria anar cap a casa.
Quan va sortir de la cambra, em vaig quedar totalment sol. No em preocupava massa l’assumpte de l’anèmia, però... què hi havia d’aquell noi? Necessitava veure’l novament. Vaig tancar els ulls ben fort per si em podia concentrar, però de sobte vaig notar un raig d’aigua freda damunt la cara i vaig exclamar:
-Què fas? Estic intentant descansar!
-Aleshores, què volies que fes? Quedar-me de braços creuats?
Vaig obrir els ulls immediatament. Era la seva veu. Era ell. Em va tranquil·litzar i em va demanar si volia anar a fer un volt amb ell.
-Et faré de guia turístic! –em va dir mentre reia com un nen petit.
Es va posar a caminar i el vaig seguir mentre encara estava mig encantat i sentia el soroll de la seva rialla.
-Vinga, noi tomàquet! Et vols perdre? –va dir rient-se de mi.
-Noi tomàquet? –vaig repetir mentre notava com em tornava a posar vermell novament.
-Ho veus? Ets un tomàquet o no? –va dir mentre se li escapava el riure.
Em vaig mig enfadar i vaig seure prop d’un rierol donant-li l’esquena amb tota la intenció del món.
-Ei! Llavors, com et dius? O prefereixes que et digui Tomàquet? –va continuar així la brometa.
-Em dic Hirokoshi. –vaig respondre una mica empipat.
-Mira! És un nom molt bonic, però massa avorrit. Molt millor Tomàquet. Per cert, em dic Take, o així em deien si no recordo malament.
Després d’aquestes paraules, em va agafar fort de la mà i em va dur a un lloc ple de sorra i d’aigua. Mai no havia estat en un lloc així. Era allò una platja? Vaig desviar la mirada cap a la cara del Take. Ho tenia clar; per més bonic que fos qualsevol paisatge, ell sempre em cridaria més l’atenció.
-Et puc fer una pregunta que fa estona que estic pensant? Estem en un somni?
-Tens raó que ho sembla. Jo no hi vaig massa diferència –va dir ell.
-Si és cert, vol dir que ets real i que ens podríem veure. On vols quedar?
-Podríem trobar-nos a Kyoto. És un lloc força acollidor.
El dia que em van donar l’alta, vaig sortir de l’hospital i passats uns dies, vaig agafar un bitllet amb destinació Kyoto. Estava realment encuriosit.
Una vegada arribat a la meva destinació, em vaig esperar durant hores en un banc de l’estació. Començava a fosquejar i m’estava penedint d’haver començat aquella aventura. En aquell moment vaig sentir les petjades d’algú que s’apropava i que caminava molt de pressa. Vaig alçar el cap i era ell. Ens vam abraçar molt fort i vaig aconseguir dir, entre llàgrimes d’emoció:
-Per què has tardat tant a venir a buscar-me? T’he trobat molt a faltar i ja dubtava de tot.
-He estat descobrint qui soc. Tenies raó. No soc humà. Soc un cometa.
-I ara... què faràs? Tornaràs al teu planeta? –vaig respondre plorant sense poder parar.
-Si ara soc aquí és perquè el destí així ho ha volgut. No me n’aniré enlloc. Estarem sempre junts.
Aleshores, ens vam fer un llarg i dolç petó.
-Realment, els teus llavis no tenen gust de mantega. Ho provem una altra vegada?
Publicat a Jocs Florals
2022-2023. Yichen Wang. Accèssit. Categoria C. Prosa
Fa moltíssims anys enrere, la nostra espècie va romandre tranquil·lament en aquest planeta. Nosaltres vam conviure amb els humans, però amb odi entre nosaltres. Sempre ens manteníem allunyats dels humans, teníem por d’ells.
Un dia, va començar aquest malson. Tot va començar quan uns soldats van venir a casa nostra i van començar a emportar-se als meus amics i família. Mai van tornar. Me’n vaig adonar que els humans estaven exterminant-nos sense motiu. No entenia què passava. Desprès d’això va començar una guerra, una guerra terrible. Jo, morta de por, em vaig amagar en una cova, en un bosc molt profund. Estava morta de por, i no vaig sortir d’allà, fins que vaig veure una ombra estranya. Era un petit nen com jo, i estava atemorit. Vam viure junts durant un segle. Un dia, ell va anar a recollir uns fruits al bosc, però no va tornar. L’havien atrapat? Era impossible... encara ens estan buscant?
Una setmana després... em vaig atrevir a sortir del meu amagatall. El vaig trobar estes a terra amb un cistell, ple de menjar. Vaig agafar el cistell, i em vaig emportar al meu amic inconscient a la cova.
Desprès d’un dia es va despertar. Em va abraçar, i em va dir que els humans encara estan buscant en el bosc, “monstres” per eliminar... estaven aquí.
Des d’aquell dia que no surto de casa... no m’atreveixo. Ja han passat dos segles més... desitjo que ja no ens estiguin buscant... voldria que no tornessin mai més.
El meu company i jo estem amb la rutina de sempre. Ell se’n va a recollir menjar, jo em quedo... Vida normal... espero....
Publicat a Jocs Florals
2022-2023. Víctor Rivera. 1r Premi. Categoria C. Prosa
Hi havia una vegada un jove anomenat Martí que patia de depressió. No importava quant ho intentés, sempre sentia tristesa. En Martí, per molt que s’esforcés, no podia veure el futur amb esperança. Se sentia atrapat en una foscor que semblava que no tenia fi.
Una nit, en Martí va decidir fer una passejada. Mentre caminava, es va trobar un ancià que estava esperant el bus. L’ancià, en veure’l, li va preguntar si necessitava ajuda. L’home havia notat la tristesa que desprenia el jove. En Martí va dubtar un moment, però finalment va decidir compartir els seus sentiments amb aquell desconegut.
Després d’escoltar atentament, l’ancià va parlar al Martí sobre la importància de trobar una raó per viure, per ser feliç fins i tot en els moments més foscos.
L’ancià li va explicar la seva pròpia lluita i com havia trobat la motivació per seguir endavant. Ell s’havia centrat en la família, en la música i en l’art.
En Martí va pensar en tot el que l’ancià li havia dit i va decidir seguir el seu consell. Va començar classes de guitarra, una activitat que sempre havia volgut fer, i va descobrir que la música el feia sentir d’allò més bé.
També va començar classes de fotografia i a escriure poemes, cosa que l’ajudava a expressar les seves emocions i sentiments.
Amb el temps, en Martí es va adonar que estava aprenent a gestionar les seves emocions i que aquella angoixa, tot i que no havia desaparegut del tot, no era tan intensa. Va aprendre a valorar la música, l’art i la bellesa que l’envoltava i va ser capaç de trobar un camí cap a la llum.
En Martí es va involucrar en diverses associacions de salut mental amb l’objectiu de compartir la seva història. Volia inspirar altres joves que estaven passant una situació com la seva.
Sempre podem trobar una raó per viure, una raó que ens faci ser feliços, fins i tot en els moments de més foscor.
