Publicat a Curiositats / entreteniment
2019-2020. Martina Ros
Aquest challenge, repte, ha estat molt viral i és que bàsicament consisteix a publicar certs descobriments que segurament no sabies. A mi m'han sorprès, i per això els vull compartir.
-El foc no té ombra. Et sorprèn? Això és així perquè el foc no és sòlid. Així que no, no és màgia, sinó ciència.
-La grapadora té una tapa a la base que es pot treure i serveix per a guardar-hi les grapes. O sigui que a partir d’ara, ja no cal tenir més grapes per l’estoig amb el perill que suposa pels dits.
-El personatge de Popeye es diu així pel seu ull sortit (pop-eye) i no perquè ens fes menjar espinacs.
-Hi ha una tecla al mòbil per a escriure els punts suspensiu, i és la del punt que has d’aguantar premuda una estona. Ja no cal que escrivim els tres punts d’un en un.
-La majoria de llepolies estan fetes d’intestins d’animals. Tan bones que són, sort que no escriuen tots els ingredients perquè potser no tindrien tants adeptes.
- L’any 1889, el cuiner Raffaele Esposito, de la pizzeria Brandi, va crear la pizza Margarida per honrar la reina d’Itàlia, Margarida de Savoia. El xef va condimentar la pizza amb tomàquet, mozzarella i alfàbrega per representar els colors de la bandera italiana.
-El color vermell de les fruites i de les verdures es deu a la seva alta composició en licopè, un antioxidant que ajuda a prevenir l’envelliment cel·lular. Per tant, hem de tenir en compte el color dels aliments pels seus beneficis.
-Curiositats del nostre cos: és impossible respirar i empassar al mateix temps; el polze de qualsevol mà mesura el mateix que el nas del mateix cos; una cèl·lula sanguínia tarda seixanta segons a recórrer tot el cos humà; les cèl·lules més grans són les òvuls, mentre que les més petites són els espermatozoides; l’ADN humà és idèntic en un 50% a l’ADN d’un plàtan; dels 206 ossos d’un humà adult, 52 es troben als peus; el cos humà pot resistir set dies sense aliment, però només dos sense aigua.
-Les fulles dels arbres canvien de color i passen dels tons vermellosos als marrons, passant per grocs i ataronjats quan els dies comencen a ser més curts perquè l’absència de llum fa que la producció de tres dels seus pigments disminueixi. La clorofil·la és el que fa que tinguin el color verd; quan els dies són més curts i les temperatures més fresques, es descompon i desapareix. Els carotenoides col·laboren també en la fotosíntesi però en menor escala. Per això quan el color verd de la clorofil·la desapareix, veiem el groc dels carotenoides. Les antocianines són el tercer pigment i són de color vermell, i són les darreres en desaparèixer.
Publicat a Curiositats / entreteniment
2019-2020. Ada de Dalmases
Una síndrome és un conjunt de símptomes que defineixen o caracteritzen una malaltia o una condició que es manifesta en una persona. Generalment, el terme s'associa a estats negatius que detectem per mitjà de signes prèviament establerts.
-Síndrome de Cotard: També anomenada deliri de negació, va ser reconeguda el 1880 per un neuròleg francès anomenat Jules Cotard. Les persones que la pateixen creuen que els seus òrgans estan paralitzats o són disfuncionals, i fins i tot arriben a pensar que el seu cor no batega. Està relacionada amb altres malalties més conegudes com la demència o l’esquizofrènia, i una de les característiques més representatives és la presència de gran nombre d’al·lucinacions.
-Síndrome d’Alícia al País de les Meravelles: Es caracteritza pels deliris que afecten la percepció del temps i de l’espai, és a dir, les persones que la pateixen creuen que els objectes que veuen són més grans o més petits del que realment són, i també poden tenir problemes per a situar-se en el temps. Té el nom de la novel·la de Lewis Carroll, perquè la seva protagonista té aquesta síndrome. Tot i que no se’n parla massa, és relativament comuna i no s’associa amb cap trastorn mental, però si que té relació amb migranyes i epilèpsia. Per al seu tractament, s’utilitza la mateixa medicació de la migranya i sempre es recomana descansar tant com es pugui.
-Síndrome d’Estocolm: És un trastorn emocional que es dóna en víctimes d’un segrest que s’enamoren del seu segrestador i hi estableixen lligams emocionals molt forts. És una reacció provocada per l’estrès davant una situació traumàtica i per la desesperació, i actua com a mètode d’autodefensa. Acostuma a ser difícil de tractar perquè la víctima es nega a donar informació sobre res que tingui a veure amb el segrestador, i fins i tot pot col·laborar amb ell perquè aconsegueixi els seus objectius.
Publicat a Curiositats / entreteniment
2019-2020. Berta Martínez
La Fossa de les Marianes és un gran forat al fons del Pacífic nord-occidental, a mig camí entre la costa d’Indonèsia i la de la Xina. Té la gran particularitat que és la fossa de major profunditat de planeta. Es calcula que la seva profunditat és de 2250 Km de profunditat i 70 Km d’ample, tenint en compte que la mitjana de profunditat del mar és de 4 km.
Conté un equivalent d’aigua mil vegades més gran que la de la Terra. Per això la il·luminació és pràcticament inexistent, i la temperatura és molt baixa també per la gran profunditat.
A les Marianes hi ha un ecosistema totalment adaptat a les altes pressions del fons. Es creia que era impossible que hi hagués vida, fins que uns científics van descobrir un tipus de calamar gegant i més de dues-centes formes de vida unicel·lulars datats de fa prop de sis milions d’anys i que podrien ser restes prehistòriques.
Una característica que fa que sigui un lloc misteriós és que l’home no hi pot accedir directament i només es pot guiar per les mostres que agafen els aparells tecnològics que fa servir per arribar al fons de la fossa, ja que és impossible aguantar la gran pressió que hi ha a aquesta profunditat.
Publicat a Curiositats / entreteniment
2019-2020. Verònica Manresa i Leila Alonso
Aquest és un organisme encarregat d’analitzar a nivell mundial la informació científica, tècnica i socioeconòmica referent al risc que suposa el canvi climàtic provocat per les activitats humanes. Les anàlisis i les conclusions a les quals arriben es redacten en un informe que elaboren cada set anys i que consta de tres parts: Base científica, Impactes-Adaptació-Vulnerabilitat, i Mitigació del canvi climàtic.
S’anomena Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (GIECC o IPCC, en les seves sigles en anglès, Intergovernmental Panel on Climate Change). Va ser creat el 1988 pel Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (ONU-Medi Ambient) i l’Organització Meteorològica Mundial (OMM), que tres dècades després compta amb la participació de 195 països. En ell col·laboren centenars d’especialistes de tots els àmbits i parts del planeta.
El darrer informe general és de l’any 2015, tot i que el 2018 se’n va publicar un d’especial sobre la necessitat de limitar la temperatura a 1,5ºC respecte a nivells preindustrials, seguit d’un altre el mateix any sobre l’ús de la terra i el canvi climàtic. A finals de setembre surt el darrer dedicat als oceans i la criosfera en un clima canviant.
Amb aquests informes, la classe política disposa de la informació necessària per a adoptar les mesures oportunes de mitigació i adaptació. Per això, actualment l’IPCC és la millor i més fiable font científica per documentar-se i actuar en conseqüència.
